L’aglomeració de l’esport universal en què se civilitza el caminar i pegar patades amb una missió particular –evolucionat d’enfrontaments infantils o adolescents en bancals o eres polsoses amb normes nascudes sobre la marxa i sempre discutides-, representa un ritual que, quan es compta de manera competitiva, arrossega moments de gran decepció i alhora de gran plaer simbòlic, econòmic i social. En tot cas, és difícil de trobar matèria de conversa inesgotable i d’impossible acord, ni més entretinguda i persistent que el futbol. Per això, també, segons com, és impossible de trobar cançó humana més rellevant que l’himne del Liverpool, quan assegura o proposa que You’ll never walk alone.
Amb tota classe de variades circumstàncies –com la de rebel·lar-se contra les inclemències també universals de la salut-, l’estiu d’enguany ha deparat dos festivals internacionals definidors d’Europa i d’Amèrica del Sud, i envejats per la resta de continents en pau o en guerra, en estat de fam o d’avorriment.
Es pot «parlar de futbol», o cridar, o pensar, segons qualsevol mesura. Enguany, que per a la majoria experta ni l’Eurocopa ni la Copa América han resultat d’alta qualitat, se’n pot destacar la iconografia selectiva –encara, per dir-ho incertament, masculina, però d’obediència o discrepància universal-, consagrada ja als pòsters, el vestuari, els mòbils de tota classe d’edats i condicions socials. Així, la reafirmació de la condició mitològica definitiva de Leo Messi en el món i la història sencera de l’esport del cap i els peus, després que l’Argentina s’ha imposat al Brasil. Però, sobretot, cal destacar l’estil i el significat democràtic de la nova generació d’herois tranquils, d’una metodologia bondadosa, intensa i abúlica. La figura jove de l’Eurocopa, el ciutadà de les Canàries, Pedri. I l’anomenat MVP, el gran aturador de penals, el napolità Donnarumma, Gianluigi, porter com el seu germà gran, Antonio. Cap dels dos joves candidats heroi eren figures rutilants, però ara ho són amb la condició de la tranquil·litat en l’acarament bondadós dels afers i les circumstàncies de la duresa de la vida.
Les agendes de l’esport i la diversió –des del sofà o en cridòria cervesera- no accepten treva: no acabarà l’estiu sense les meravelles de l’Olimpíada, a l’Imperi del Sol Naixent; i no donarà volta sencera l’any que ve sense la màxima expressió, el Mundial, a la calorosa Qatar. Que siga en pau.
