Quasi de la nit al dia, Pedro Sánchez ha remodelat en profunditat el seu Govern. Vull pensar que, a banda d’ell i de les persones interessades, algú més ho coneixeria, perquè hem de recordar que la setmana se la va passar viatjant pels països bàltics i, algú des d’ací hauria de moure alguns fils i fer alguna telefonada.

Per a variar, el cap de l’oposició va eixir de seguida ficant, com és habitual en ell, llenya al foc, i dient, referint-se a les paraules de Sánchez al presentar a les noves persones que anaven a entrar al Govern: «En lo que ha acertado es en lo que dijo de un Gobierno verde y digital porque es un gobierno de ministros que están muy verdes y todos a dedo, que es lo único que sabe hacer Sánchez y el que diga que no o salga de la foto, lo purgo». I és que de veritat, mira que aquest home, Pablo Casado, perd cada dia un munt d’oportunitats per a callar. Precisament ells, que tenen una llarga tradició d’anomenar gent a dit. Que li pregunte al seu mentor com va anomenar al seu successor, Mariano Rajoy. En fi...

Més enllà de les reaccions de l’oposició, que sabiem que no anaven a callar ni a donar-li la benvinguda a la nova gent, ni a alegrar-se per res del que faça l’actual president del Govern, el tsunami ha sigut d’aquella manera, com diu la meua senyora mare. Ni més ni menys que set carteres canviaven de mans i, entre elles, de gent que ha estat el suport de Sánchez en molts moments.

Pensàvem que Carmen Calvo i José Luis Ábalos eren intocables i, a menys que ho hagen demanat, puc imaginar el grau de decepció i el sentit de traïció que poden estar vivint. I mira que cap dels dos son sants de la meua devoció. Però humanament podria haver estat una punyalada, tot i que tampoc m’estranyaria massa.

Un gran amic, Jorge, el mateix dissabte de matí i abans d’haver-me assabentat de res, en va ficar un missatge on em deia literalment: «La llei trans s’ha endut per davant a Carmen Calvo». Com després vaig escriure al blog, no em vaig alegrar de la notícia.

Però el d’Ábalos em va sorprendre molt. Continuava pensant que era un pilar fonamental per a Sánchez, però veig que al president, com a bon narcisista que és, li sobra allò que no siga el seu propi reflex.

Si la sortida d’aquests dos polítics del Govern no ha estat voluntària i, a nivell merament humà, seria una sobirana mala passada a una companya i un company que, als moments més durs de Sánchez van estar al seu costat, fins i tot enfangant el clima polític després de les eleccions d’abril del 2019 per negar-se a negociar amb Unidas Podemos.

Si la sortida del Govern no ha estat voluntària li hauria de donar la raó a una companya que, al seu dia, em va comentar que Sánchez era una persona rancuniosa i interessada. I, la veritat, no és que siga per a res sant de la meua devoció, però tampoc m’agradaria donar-li la raó a aquesta companya.

El tsunami ja està fet. Ara s’ha de consolidar el projecte i demostrar que ha pagat la pena tant de canvi i tanta possible traïció.

I, si definitivament, no han eixit voluntàriament i aquesta és la forma de fer política de qui s’anomena d’esquerres, com li deia a la meua amiga Paloma, hi ha per a «borrarse de todo» i continuar fent activisme des d’altres espais.