No és que prèviament no ho haguera fet -la mateixa existència humana ofereix múltiples ocasions per fer-ho i els qui som rondinaries, més- però darrerament he donat moltes voltes sobre el més important de la vida, en el meu cas, l’amistat. Hi ha gent que pot viure mitjanament aïllada de la resta de persones i que no té en els amics un pilar essencial (en conec i és feliç i tot està bé) però confesse que jo, sense el meu cercle, soc menys jo, em manca una part clau de la meua identitat. Perquè m’agrada com soc quan estic amb els meus amics. Soc la meua millor versió.
Compartir bones i males notícies, moments personals importants, festejos i ruptures, parts i soterrars, viatges o un simple café nodreix eixa part de la meua ànima que no s’alimenta de proteïnes ni vitamines sinó de la substància invisible de l’estima. Quin plaer passar hores al voltant d’una taula plena d’amics i amigues compartint i fent bromes, sense mirar de reüll el rellotge avançar. No els heu trobat a faltar molt en esta terrible pandèmia? Jo sí, molt.
Quin plaer passar hores al voltant d’una taula plena d’amics i amigues compartint i fent bromes
Sempre he sigut una d’eixes persones a qui li ha agradat reunir molts amics, fins i tot de cercles diferents, ‘fer colla’ que diguem en valencià, i ara em confesse òrfena: he perdut la pràctica. M’he acostumat, restriccions pel mig, a quedar d’un en un o de dos en dos i quan en som més no puc evitar eixe desassossec nascut amb l’epidèmia que em xarra a l’oïda: ‘compte, no sou massa?’. Sort que, en acabant, la vida, sempre generosa i contundent, ressol tots els temors amb un colp a la taula i ens dona una d’eixes circumstàncies que ens permet tornar a donar l’estima que guardem dins i a rebre la que tenen per a nosaltres aquells que ens volen. Siga quina siga ens recorda: aprofiteu i estimeu. Així que, sempre que pugueu ja sabeu, practiqueu l’amistat. Feu colla.
