Durant els últims dies de juny i els primers de juliol hi ha milers de joves que han de triar quina carrera universitària estudiaran. En aquest procés n’hi ha també gent no tant jove i d’altres perfils, però majoritàriament està protagonitzat per eixa part de la població que ha acabat el batxillerat, que s’ha presentat a la Prova d’Accés a la Universitat i que està al voltant dels 18 anys.
La sociologia de l’educació té una extensa tradició investigadora en aquesta temàtica de les decisions i les trajectòries educatives. Destaquen especialment les propostes basades en el determinisme social i, per altra banda, les aportacions ubicades en el determinisme individual. Les primeres presenten les decisions i les trajectòries educatives com prefixades, hereves d’una posició en l’estructura social. És a dir, el fet de pertànyer a una classe social d’origen, entre d’altres components sociològics com també és el gènere, determinarà en gran mesura la tria d’estudis i la trajectòria posterior, així com el trànsit al món professional. El pes de l’estructura social, clau en sociologia, serà determinant segons aquesta perspectiva.
D’altra banda, el determinisme individualista, on destaca la teoria de l’elecció racional per la seua contribució als fenòmens educatius i l’explicació de les trajectòries educatives, ens presentarà un subjecte autònom de les seues decisions, les quals seran formulades en base a la maximització de la utilitat. En aquest sentit, les decisions hauran de resultar útils. En definitiva, un subjecte que funcionarà com a calculador racional. Així doncs, l’estudiantat i les seues famílies faran càlculs en termes de costos i beneficis per resoldre la decisió més favorable sota aquesta lògica.
Hi ha possibilitat explicativa entre el determinisme social i el determinisme individual per analitzar les decisions educatives? Per a embolicar-ho un poc més presentaré la perspectiva de la biograficitat que aporta una mirada més envoltant entre estructura i agència, és a dir, entre el determinisme social i l’individual, i té en compte el caràcter no lineal i d’incertesa de la societat actual.
Els joves que es troben en aquests dies cavil·lant opcions entre la llarga llista de graus universitaris estan modulats de biograficitat, encara que, potser, no siguen conscients. L’aprenentatge és, en aquest sentit, una autoconfiguració biogràfica, i també les decisions educatives que es van prenent en el transcurs biogràfic.
Les experiències viscudes en la vida quotidiana, els episodis de transició i crisi, les aspiracions familiars, la persistència dels entorns de gènere, entre d’altres elements, deixen petjades en els nostres processos de decisió i en les nostres trajectòries. I escriuen les nostres vides (en aquest cas educatives): biografia és literalment escriptura de la vida. Em sembla interessant tindre-ho en compte a l’hora de descriure i comprendre els processos d’haver de decidir.
Aquesta perspectiva ens fa pensar els itineraris formatius vinculats al transcurs biogràfic com un recorregut que no és tancat, ni definitiu. Aquesta idea connecta amb el concepte de reubicació acadèmica que vinc treballant des de fa uns anys per al cas de la universitat. En aquest sentit, l’entrada a la universitat pot esdevenir una vivència de desubicació en la titulació triada, una elecció que no sempre es pren com a subjecte autònom, perquè en moltes ocasions és una elecció delegada (nota d’accés, augment de demanda, procediments administratius, etc.) i aquesta desubicació inicial pot comportar a reubicacions acadèmiques posteriors que replantegen la incorporació a la universitat (cap a una altra titulació, cap a una altra àrea, cap a una altra universitat, cap a altres opcions). Les decisions educatives, per tant, no poden ser reduïdes a configuracions de tipus algorítmic, ni necessàriament explicades per un càlcul racional, perquè no són lineals, ni tancades, ni inclús en molts casos definitives.
I açò què ens aporta en aquest temps de decisions universitàries? Doncs, una idea senzilla i alhora complexa: en els processos de triar i decidir (en allò educatiu i en la vida en general) hi ha elements que no podem racionalitzar, ni controlar, ni donar-los per definitius. Que algunes d’aquestes decisions seran definitives, però d’altres obriran nous camins que formen part d’una lògica difusa, que és una altra aportació interessant per comprendre la realitat.
Fa uns dies, davant de la biblioteca d’Educació Maria Moliner de la Universitat de València, mentre desenganxava la meua bici per anar-me’n del campus, vaig escoltar dos estudiants xerrant sobre una reubicació acadèmica. Un li contava a l’altre que aquest curs s’havia canviat de carrera i que estava molt content de la decisió. I em va fer pensar en què hi ha canvis de trajectòria que són èxits, no fracassos, com acostuma a qualificar-se. I que les decisions no són sempre definitives. Eixe canvi de decisió en l’estudiant que narrava la seua decisió marcarà la seua biografia, indubtablement.
