Divendres, dia de la Mare de Déu del Carme, acabava el primer curs de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dedicat a l’onomàstica com a assignatura transversal en secundària. Adreçada al col·lectiu docent i dins del pla de formació contínua dels Cefire, durant huit sessions, hem explorat el fascinant món dels noms que denominen espais físics (topònims) i els noms propis de les persones (antropònims).

Els topònims són paraules fossilitzades, conserven el temps que les va encunyar i ens parlen de nosaltres i de la nostra història més que els llibres. A Sueca estant, era impossible resistir-se a explorar els noms del terme i observar-hi l’empremta del temps que quedà atrapada en el topònim i ens recorda un món aquàtic que no hem sabut preservar del tot bé, ple d’aiguamolls, marjals, mollals, braçals de riu i assuts, basses i marenys, escorredors i escorrenties, séquies mares i filloles, illes i ullals, sequiols, sequials, canos i canets, sénies i molins, goles i platges, ponts, recs, reguerots i racons.

I després la segona part, el braçal de l’Apotecari, el de la Mingola, de Picot... qui eren?, què feren d’especial que lligà el seu nom a aquella séquia?, el camí de la Caldereria... on estava, quan tancà portes? I la casa, el motor i fins i tot el camí de Camot! Era família d’aquell Francesc Navarro, àlies Camot, «el cèlebre, per infinitament desgraciat, roder de poca volada que va fugir de la presó a través del clavegueram la nit abans que havien d’executar-lo, però a qui i finalment penjaren, a la plaça de la Bassa, llavors de les Forques», a Xàtiva, com relata Toni Cucarella en ‘Heretaràs la terra’? Cada topònim amaga una història, relata uns fets, mostra una realitat que hui, potser, ens hàgem encarregat de soterrar o asfaltar. Cada topònim que es perd ens fa una miqueta més ignorants.

També hem tingut ocasió de parlar dels noms propis de persona, el que ens posen els pares, els que heretem d’ells, els oficials (els cognoms) i els socials (els malnoms o sobrenoms) i el llegat que amb ells es transmet. L’Espai Joan Fuster ens acollia, la casa d’un pensador, amb cognom d’ofici, que feu de l’escriptura una vocació. «Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagés. La meua professió, en canvi, és de ser Joan Fuster».