Ignore tantes coses, les rimes de Bécquer, per exemple; però no sols. També em són estranys els telèfons cel·lulars, el llenguatge de les balenes o l’efecte dels raigs gamma sobre les margarides. I entre la plèiade de fenòmens que se m’escapa està el perquè els alts organismes oficials de l’Estat decidixen homenatjar a un monarca i no un altre. És el cas de Felip II de la Corona d’Aragó i III de Castella. Alguna notícia dispersa en mitjans especialitzats i poca cosa més. Comprensible.

Este monarca era fill de Felip el Prudent, aquell on mai es ponia el sol en els seus dominis -ací s’amagava tots els dies-. Aquell vast domini va obligar el rei Prudent a fer un esforç personal immens per tal de controlar les regnes de l’imperi. Ara bé, el fill a diferència de son pare va delegar parcel·les de poder en els favorits -com després farien tants reis, fins i tot el Borbó Carles IV-, cosa per la qual, posteriorment se li va adjudicar fama de mandrós; també de caçador, tot i que el Prudent va fixar la capital a Madrid, entre altres raons, per estar a prop dels vedats de caça. Felip II d’Aragó i València va retorna la cort a la capital val·lisoletana.

Entre un pare i un fill embolicats en guerres absurdes la figura d’este monarca ha passat prou desapercebuda, ja que en el seu regnat (1598-1623) no va haver-hi conflictes exteriors; entre altres motius per l’exhauriment físic i econòmic de la monarquia. Precisament per l’absència d’aventures bèl·liques exteriors, i també perquè en el seu regnat la monarquia hispànica va aconseguir la seua màxima expansió territorial, alguns historiadors parlen d’esta etapa com de Pax Hispànica.

El que sí podem afirmar és que, la falta de pressió exterior, va permetre al poder central concentrar-se en determinats problemes interiors, com ara la convivència entre moriscos i cristians vells. Val a dir, d’entrada, que la qüestió s’avivava, sobretot, en la costa mediterrània. En l’interior, com ara Castella o Aragó, els moriscos estaven perfectament integrats. Va ser el mestre d’historiadors Joan Reglà qui va explicar com els moriscos valencians exercien una mena de «quinta columna» dels moros i pirates de Barberia. Paral·lelament els esforços, molts, per assimilar els moriscos valencians a la tradició dels cristians vells va ser pràcticament vana.

La qüestió morisca al regne de València va enquistar-se durant dècades perquè els interessos eren contradictoris. D’una banda hi havia l’estament reial, qui sol·licitava mà ferma i, d’altra els nobles, qui pretenien que la Inquisició fera la vista grossa amb les pràctiques musulmanes que els moriscos feien servir d’amagat. Convé no oblidar que esta minoria servia com a mà d’obra barata per a la noblesa. Al remat, en este context de tranquil·litat exterior, i amb l’aquiescència de l’arquebisbe Ribera -qui abans havia exercit també com a capità general- els moriscos foren bandejats, a partir de 1609, de tots els territoris peninsulars. Un autèntic drama. No deixa de ser al·lucinant que el rei, per simple curiositat, morbo, o per tots dos motius, demanara un reportatge gràfic de l’expulsió. Diversos pintors el van plasmar amb notori realisme. Totes estos llenços, tret d’un, estan conservats hui per la Fundació Bancaixa. El tema va estar del gust de la casa reial. Tant que, el 1627 es va fer un concurs per a pintar l’Expulsió dels moriscos. La pintura estaria destinada a l’alcàsser de Madrid, on mostraria els Habsburg com a defensors de la fe catòlica. Diego de Silva y Velázquez va resultar guanyador, però el quadre es va perdre en la crema de l’alcàsser de 1734. Ara, d’aquell concurs sols es conserva un dibuix de Vicenzo Carducci conservat al Prado.

L’expulsió d’unes 300.000 persones no va presentar cap problema de consciència religiosa al monarca; ans al contrari. D’una banda l’acomiadament d’esta minoria islàmica estava beneïda per l’arquebisbe de València i, per l’altra, el rei era freqüentador dels oficis divinals; d’ací el seu apel·latiu de «pietós». Ara bé, al marge d’este autèntic desnonament col·lectiu, el monarca va estar un exemple de respecte a les tradicions forals. En un resum força esquemàtic podríem dir que la Corona d’Aragó funcionava com un conjunt d’estats units per la Corona i amb una política exterior comuna; a més d’objectius econòmics complementaris.

A més a més, tots els monarques de la Casa d’Àustria, a excepció del darrer, Carles II, que el pobre ja no estava per a massa iniciatives, tingueren problemes greus en els territoris de la Corona d’Aragó. Sí convé recordar com, després de cada un d’estos conflictes, els furs dels València, Aragó o Catalunya continuaren vigents. Ignore si l’oblit oficial respecte a este monarca es déu a l’assumpte esvarós de l’expulsió dels moriscos o, el que és pitjor, a que el se va ser, en certa manera, un intent de regnat pacífic, sense conflictes externs. Siga el que siga, en els temps que corren, aprendre de la pau i equilibri territorial que va saber mantindre el rei Pietós, no seria una mala opció.