Cara acatxada sense afaitar amb la mirada a terra és el primer que em tope en la taula més pròxima a la porta del bar, on una copa camusa transparenta un líquid de color d’elevada graduació. Al costat dos aturats de llarga duració fumen tabac d’embolicar sense alçar-se de la cadira de la terrassa mentre parlen de banalitats esportives de gran transcendència. Al banquet públic del costat del local de tota la vida, ara gestionat per una família asiàtica, una dona recolzada amb el caminador intenta comunicar-se en la llengua materna d’Azorín amb la seua cuidadora mulata amb ganes d’aprendre una vella llengua europea. Uns metres de seguretat més a la dreta, un subsaharià assaja la seua presentació en castellà d’accent africà abans de telefonar a una empresa que reclama recollidors de fem per ocupar torns de vacances. Hamid aparca amb cautela el taxi després de la seua jornada nocturna de 18 hores sense perdre ull a les filles de Nadjela, que juguen a prop del vehicle per posar a provar a la pacient Mei, que s’ha quedat vigilant-les mentre sa mare fa cua al banc d’aliments. Enfront i a l’ombra veig a una colla -quatre dones i tres homes- amb samarretes negres amb el logotip oficial de Labora que intercanvia parers sobre les millors amanides pel règim de l’operació biquini.
Tota la seqüència passa a menys d’un quilòmetre de Ciutat Vella, on són les seus governamentals. Cap dels protagonistes del meu bany de realitat matutí s’ha adonat que estem en una gran discussió conceptual amb l’Espanya radial, ni tampoc que les festes patronals traslladades al setembre s’han de fer perquè sí, amb independència de la incidència vírica. Desconeixen el debat definitiu sobre el llenguatge inclusiu, i la polèmica sobre el Tribunal Constitucional li la sua. Ningú té la vista posada al mòbil perquè la cafeteria no té wifi, i com a molt arriba un àudio de manera excepcional.
Encara no són les deu del matí i l’activitat social ocupa la màxima atenció d’un barri perifèric que se sap molt viu després de patir una crisi sanitària rere una econòmica continua. Cada setmana passe a fer café per conservar la perspectiva, perquè qui la perd, també perd l’ofici.
