La dèria militarista del govern de Sánchez resulta molt preocupant. Ho va ser la descomunal partida pressupostària que superava en escreix l’anterior, emmarcada amb la presència d’alts càrrecs de l’exèrcit, de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil en les rodes de premsa diàries a l’inici de la pandèmia. Aquella imatge dels generals coberts de galons i de medalles llegint un deplorable guió per exaltar les suposades bones accions d’una part minúscula de l’exèrcit en actuacions de desinfecció, semblava més aïnes un muntatge d’un NO-DO renovat a tot color. Una situació inversemblant en la majoria de països europeus. Més pròpia de règims despòtics. Un intent de normalitzar el llenguatge castrense i la militarització de la ciutadania, en una societat que pretén ser democràtica de debò i de veres.

Ara, en plena canícula estiuenca, l’autoproclamat govern més progressista de la història es destapa amb una contundent fórmula de control de la ciutadania, mitjançant la pretesa reforma de la Llei de Seguretat Nacional. L’excusa: afrontar futures situacions d’estats de crisi. No només incompleixen una de les promeses essencials del progama de govern, com és la derogació de la retrògrada llei mordassa, sinó que ens amenacen amb una ampliació de la limitació dels drets fonamentals. La idea és poder militaritzar les persones majors d’edat. Poder imposar-nos la realització de prestacions personals, sense remuneració, no només en futures crisis sanitàries, mediambientals o en qualsevol tipus d’emergència. Com si no hi haguera milions de persones aturades que podrien assumir qualsevol tasca, això sí, amb tots els drets laborals pertinents.

Al mateix temps, plantegen la possibilitat de requisar els béns econòmics necessaris per a afrontar un hipotètic estat de crisi. En aquest cas, amb tota classe d’indemnitzacions. El missatge cap al món empresarial és tranquil·litzador. Una discriminació en tota regla amb la resta de la plebs. Mentrestant, com s’ha demostrat en l’afrontament de la pandèmia, l’actual govern ha estat incapaç de garantir una producció pública d’elements bàsics per a encarar l’emergència que estem patint, ni d’assegurar drets tan essencials com els del treball per a tothom, l’habitatge digne o uns serveis públics de qualitat. Una situació que duu a pensar més prompte en una crisi de l’Estat del benestar que en un estat de crisi. 

I per a més inri, amb aquesta proposta de reforma de la Llei de Seguretat Nacional, la facultat d’aplicar totes les actuacions adés explicades dependria només de la signatura del president del govern si, al remat, és aprovada. El Congrés de diputades i de diputats no en tindria cap poder decisori, per tractar-se d’una llei ordinària i no orgànica. Un parany legislatiu que potencia més encara el poder personal i l’autoritarisme, que està provocant la repulsa dels partits que varen fer possible l’actual govern i d’amplis sectors de la població, que no volem un nou servei militar, ni res que se li assemble.

Sánchez no ho tindrà tan fàcil això de deixar-se en safata el comandament absolutista que pretén, davant les que diuen inevitables futures crisis. Una aspiració que provoca alarma social i remou infinitat de consciències insubmises, que no estem disposades a combregar amb rodes de molí com és la modificació de la que s’hauria d’anomenar llei de militarització nacional. Que no ens atabalen amb eufemismes!