Sempre que vaig a Buenos Aires (on va nàixer mon pare) visite el Parc de la Memòria, espai dedicat a recordar les víctimes del terrorisme d’estat. Als murs de formigó, trenta mil plaques plasmen els noms per ordre alfabètic així com l’any de l’assassinat o desaparició. Aquest Parc és un bon espill on hauria de mirar-se Espanya que, a diferència d’Argentina, no ha fet encara justícia a les seues víctimes. És el que vol esmenar la Llei de Memòria Democràtica aprovada en Consell de Ministres. Pisuerga que aprofite per recolzar la idea de convertir el Valle de los Caídos en un monument funerari que mantinga viva la memòria front a l’oblit que alimenta l’enganyós “passar pàgina”.
Què fer amb la creu del Valle de los Caídos? La pregunta no és especulativa, ja que el Govern no contempla retirar-la; i servidor, tot i ser un agnòstic, ho aprova perquè no pertany a eixa generació de cristall que s’ofèn per tot i per res. Que la dinamiten, diuen els partidaris de dessacralitzar el monument al·legant que la creu té discurs propi i la seua construcció va provocar moltes víctimes. Cert. Però amb eixe argument, tombem també les piràmides d’Egipte? Demolim el Coliseu romà, escenari d’incomptables crueltats? La millor manera de no repetir el passat no és esborrar-lo qual talibans, sinó conèixer-lo i aprendre’n. No repetir la tragèdia depèn de nosaltres i no dels monuments que la recorden.
Descartada la iconoclàstia del Valle de los Caídos perquè destruir-lo no cancel·la el passat, s’imposa la seua museïtzació donant-li una nova significació que honore les víctimes, explique la repressió i ajude a prendre consciència dels horrors passats per a què no tornen a repetir-se mai més. Redissenyar el mausoleu implica també canviar-li el nom (Valle de la Memoria, potser?), transcendir les fronteres topogràfiques, transformar espais, introduir escultures commemoratives i, com altres memorials, ser escenari d’activitats vinculades a la transmissió de la memòria i promoció dels drets humans.
