Tal com van les manipulacions judicials –i per tant, els drets- en les Espanyes, ve al rescat de la indignació una resposta d’André Gide –que, segons la nostra terminologia d’ara, era gai- a les crítiques contra la seua obra Les caves du Vatican: «hau fet un esforç d’incomprensió del qual vos creia incapaç».

Dels molts exemples de recents esforços titànics de recent incomprensió, escric unes ratlles també tocades de l’ala de l’admiració per les coses ben dites, ben escrites, ben fetes. I, seleccione la sentència, interpretable també com a sainet tragicòmic, del Tribunal Constitucional, declarant la inconstitucionalitat dels apartats 1,3 i 5 de l’Article 7 –tres frases, comprens?- d’un Reial Decret del 14 de març del 2020 –fa un any i mig, comprens?-, relacionat amb la declaració d’estat d’alarma contra el Covid, que, siga com siga, tantes vides degué salvar.

Per a comprendre la fatal incomprensió deixem, per tant, de banda que el resultat dels vots a la sentència foren ajustats, comptant que el president de la institució votà en contra, i una de les dues dones –només dues? sí-, segons la seua explicació, va passar del bé al mal o del mal al bé. I centrem-nos en la manipulació de conceptes que el món jurídic no pot tindre segrestats. Així, la diferència entre suspensión i limitación de drets, els va tindre entretinguts amb un fervor discutidor que no apliquen als conceptes que per llei els han de guiar: la imparcialidad i la dignidad. I segur que no van perdre ni un minut a dubtar sobre el significat de la paraula inamovible, aplicat al seu càrrec.

O siga, el cas en què les Altes instàncies de la judicatura fan d’Altavox, no és únic: cada dia patim i patirem notícies instigades contra la llibertat i la convivència. Ara mateix, arran de les multes a càrrecs polítics per il·legalitats a Catalunya fa ja quatre anys. I contra la imprescindible concòrdia de l’actualització de la Llei de la Memòria històrica, 81 anys després de l’inici de la Dictadura franquista. I fins i tot s’anuncia una nova activitat negativa contra la llei de l’Avortament, ¡11 anys després de la seua vigència!

Haurien d’aprendre dels millors marxistes, els de Groucho Marx, que demanà a una dama que l’escoltava embadalida: «¿A qui creurà vosté, a mi o a allò que veuen els seus ulls?».