Què nassos està passant?

Una sentència impulsada per la denúncia del partit ultradretà que, quan va ser aprovada la primera pròrroga el 25 de març del 2020, va votar a favor i el portaveu del qual va dir des de la tribuna: «Fui el primer líder político que le exigió el estado de alarma el martes 10 de marzo. Le pedí que unificara el mando de la Administración, que superase el caos de los diecisiete protocolos y dirigiese usted, con amplísimos poderes y unidad de mando, todos los esfuerzos para detener esta pandemia». I després, tots els diputats i diputades van interposar demanda. Pura coherència.

I la majoria de membres del Tribunal Constitucional fent política i, al mateix temps parlant de separació de poders. Més coherència, clar que si...

Però no sols em preocupa això. A la Comunitat de Madrid, la majoria que dona suport al govern de Isabel Díaz Ayuso nega la investigació sobre el que va passar a les residències de persones majors on, recordem, van morir milers de persones per no ser derivades a hospitals públics. I tampoc passa res. Cap responsabilitat política.

Ací a casa nostra, el Botànic sembla que estiga en descomposició pels egos de dirigents que no poden (o no volen) entendre que, sense acords importants, la dreta ho té molt fàcil per a tornar a governar. Egos amb noms i cognoms que estan facilitant un trencament i, amb això, deixar a la seua sort a la gent; fins i tot els hem defensat en alguns moments, malgrat que les seues polítiques no ens agradaren. Mai en tenen prou eixos egos. Sempre en volen més.

Més coses que no entenc i que em preocupen. Assassinen a un xic a Galícia per la seua orientació sexual i les xarxes peguen foc per ser un assassinat homòfob. És terrible i no ho podem permetre en una societat teòricament moderna del segle XXI. Una setmana després assassinen a un mateix dia a dues dones per terrorisme masclista i no donen ni els seus noms. Sols les ciutats on van ser assassinades. Ningú, tret del feminisme, reivindica que les seues morts són estructurals per ser dones. La societat ho normalitza, com si fora un peatge a pagar perquè la resta puguem continuar amb les nostres vides. Minuts de silenci i endavant. Com si foren vides de paper sense més. Vides de segona. Fins i tot per a dirigents de primer ordre que amb un o dos tuits de condolença despatxen el tema. Terrible. Sobretot si tenim en compte que cada any són assassinades entre seixanta i setanta dones només per ser dones.

L’oposició, el PP, perdent cada dia oportunitats per a no contradir-se. El Govern, perdent oportunitats cap a una societat més justa i reforçant el partidisme intern per parts dels dos partits de la coalició.

I mentre, les cues de la fam augmentant. Els desnonaments augmentant. L’extremisme de la ultradreta augmentant. Sentències que condemnen a les víctimes i no als victimaris. El preu de la llum pels núvols. I sembla que no passe res.

L’escola de Trump ha fet molt de mal mundialment. Bé, la de Trump, Bolsonaro, Putin i Johnson entre altres, tant s’hi val. Miserables degradant la vida política. I alguns miserables nacionals i autonòmics comprant i imitat aquestes misèries. Quina pena de deteriorament democràtic mundial.