Poc més, res més, es pot afegir del que ha estat el més gran de l’esport dels valencians. Ja sabem de les seues facultats per a ser el millor, de les gestes aconseguides a tot arreu de la Comunitat Valenciana, que gràcies a ell la pilota va tindre una posició preponderant en la nostra societat, de l’admiració que li professava la gent i del respecte que generava inclús més enllà del nostre territori, per exemple a Euskadi, on la pilota a mà és una religió.

És per això que estes línies van estar dedicades a reflectir una vivència personal, que en essència probablement serà molt semblant a la de qualsevol que va tindre la sort de compartir algun moment amb Paco. I en som molts, perquè Paco era de tots.

El Genovés tenia la capacitat de fer-nos sentir grans i importants. Encara que no podia fer un pas sense que algú li parara, ell sempre tenia temps per a correspondre. I si ja ets un habitual del trinquet, simplement un conegut seu, per a preocupar-se per la família, per la feina o per aquella situació extraordinària de la qual es recordava tot i que eren multitud les persones que li contaven les seues coses. Eixe era el moment que ens feia importants, el de compartir espai amb el més gran i tindre la seua sincera atenció.

Cadascun tindrà la seua història de com va conéixer a Paco. Esta en particular comença, per descomptat, veient jugant al mite. Ja feia dos anys que s’havia retirat, però encara era requerit per a jugar partides de festes, homenatges o cites especials. I com a informador que soc de pilota, la participació del més gran en qualsevol esdeveniment era un fet noticiable.

Paco no era de concedir entrevistes ni de prodigar-se en declaracions. Ell era més del tu a tu; així, el que fera falta, però el que es parlava es quedava ací. I així va ser. Per això es poden comptar amb els dits d’una mà les entrevistes que li he fet. Les «picaetes» o sopars posteriors a eixes partides van fer que la relació passara de cordial a més estreta. L’admiració creixia cada dia que coincidíem en escoltar les seues anècdotes i en comprovar la seua qualitat humana, que superava la del pilotari. M’havia enamorat i ell ho sabia. «Ets una bacora», em deia sovint. I tal vegada li ho ha dit amb el mateix afecte a molts dels que ara estan llegint este text, però, en eixe moment, la bacora era jo.

Amb el temps, la relació va ser d’amistat. Trobe que des d’eixe dia que ens vam trobar pel passeig marítim de la ciutat italiana d’Imperia. Era l’any 2004 i s’estava jugant el mundial de pilota a mà. Paco s’havia despistat per a anar al dinar amb la delegació valenciana i a mi se m’havia fet tard perquè estava passant cròniques del que s’havia jugat al matí. El cas es que vam decidir dinar tots dos, a soles. I es va fer llarg, per a mi curt, amb els dos parlant de les nostres vides més que de pilota. Segurament, molts han tingut una experiència similar a la meua, no és que jo siga algú especial; el que vull fer veure és que Paco era accessible, sincer i s’obria amb qui es trobava a gust.

Per això vull acabar donant les gràcies a María Luisa, la seua dona, que ha hagut de compartir al mític amb tots nosaltres encara que això suposara estar menys temps amb ell. Ella va ser la primera persona a la qual vaig sentir dir que «Paco és de tots» i se’m va quedar gravada eixa frase, eixe acte de generositat.