Al sud-est del Japó, en plena Micronèsia, formant part del repertori de Patrimonis de la Humanitat declarats per la Unesco, es troba l’atol·ló de Bikini. Una illa que es feu famosa per les proves nuclears que hi feren els Estats Units entre 1946 i 1958. Un paradís convertit en un cementeri de naus de guerra primer i en reserva marina contaminada, després.

L’inici de les proves van coincidir amb el llançament d’una nova peça de vestir, impactant, qualificada d’atòmica! i que va rebre el nom de l’illa: el biquini: «vestit de bany femení que consta d’unes bragues i d’un sostenidor». A Tòquio, setanta-cinc anys després, el biquini torna a ser motiu de polèmica. Ara per l’obligatorietat d’usar-lo com a uniformitat en disciplines esportives com l’handbol i el vòlei platja. Mentre els esportistes hòmens poden dur pantalons curts deu centímetres per damunt dels genolls, les esportistes dones estan obligades a usar bragues semblant a tangues amb només deu centímetres als costats en el cas de l’handbol platja i de sis centímetres per al vòlei platja. El resultat: passes el partit contemplant les tonificades natges de les jugadores. Elles duen -han de dur- top i camisetes cenyides, ells poden anar còmodes i ben tapats.

Penses en les persones que hi ha darrere de les decisions i te les imagines metre en mà mirant si la cisa ha d’anar ajustada al pit o si el tall de la braga encara es pot fer més alt, cosificant el cos d’una atleta en lloc de treballar per permetre-li el marge de maniobra més ampli que es puga. A l’altre costat, les persones que creuen que el cos d’una dona és objecte de temptació i que cal protegir-lo de mirades libidinoses i obliguen les esportistes a competir amb burquini «vestit de bany femení que només deixa sense cobrir la cara, les mans i els peus, pensat per a les dones musulmanes que es volen banyar sense mostrar el cos». Escric persones, però em costa de pensar -n’hi ha, ho sé- en dones darrere d’eixes decisions. Pense en estats i federacions esportives controlades per hòmens que, revestits de poder i arrogància, diuen a les dones com han d’anar vestides o desvestides.

Deia Joan Fuster sobre les dimensions dels vestits que vestir-se és aparentar. Quina aparença volem que tinguem les dones?