Fa uns dies, i arran de la presa de possessió del nou, flamant i discutit president del Perú, Pedro Castillo, escoltava com al seu programa econòmic portava mesures considerades dins del comunisme. Però en tot el programa no hi havia ni una sola paraula respecte de la igualtat entre homes i dones o, dit d’altra manera, es tractaba un projecte molt conservador. Curiós, però no és l’únic cas.
Fa uns anys, quan encara estava Rafael Correa com a president de l’Equador, el moviment feminista equatorià va plantejar la legalització de l’avortament en casos de violacions, el mateix Correa va amenaçar de dimitir si aquella proposta aplegava al legislatiu. Com a conseqüència d’aquella amenaça, la proposta va ser retirada el mateix dia que devia ser votada. Estem parlant de l’any 2013. I d’un país governat per un president, almenys teòricament, progressista.
Continuem amb Evo Morales, que en 2014 i en un to d’aparent burleta deia: «Casi todas las mujeres son inferiores a los hombres». Tampoc podem oblidar que aquest mandatari, al llarg d’una de les seues campanyes, portava dones al seu equip. Dones compromeses amb polítiques socials avançades. I també dones que eren relegades a tasques de manteniment i cura de l’equip masculí que acompanyava a l’aspirant a president. Una ocasió perduda per a reivindicar els drets de les dones en primer ordre.
I anem amb un altre expresident que va fer al seu dia declaracions denigratòries cap al feminisme i les dones. Pepe Mujica, expresident de l’Uruguai, a finals del 2019 en una entrevista va afirmar que «el feminismo es bastante inútil». No content amb això va afirmar també que «la mujer tiene una responsabilidad con sus hijos que no es la del hombre». I l’home és va quedar tan a gust.
Com veiem també ara i amb un Govern progressista a l’Estat espanyol i també a la Comunitat Valenciana, els drets de les dones sempre són subsidiaris dels drets dels ‘altres’. En cas contrari, que m’expliquen perquè encara no s’ha mogut un paper per a l’abolició de la prostitució, per exemple. Que m’expliquen també la urgència per aprovar lleis que consagren els desitjos d’alguns com a drets i que comporten l’esborrat de les dones com a subjectes polítics amb necessitats legislatives específiques. O que el ministeri que hauria de estar en flames pel nombre de dones assassinades per violències de gènere i masclistes està jugant a fer una política neoliberal que l’únic que aconsegueix és vendre fum a costa de drets, com per exemple els espais segurs per a les dones.
Com veiem amb tots aquests exemples, progressisme i drets de les dones, o, senzillament, propostes d’avanços tímids amb aquests drets, sempre van lligats a voluntats externes que van des de les ideologies personals de qui ostenta el poder -com els casos d’Equador i de Bolivia- fins a cessions als grups de pressió com els postmoderns ‘xupi-guais’ d’Espanya.
En alguna ocasió ja ho he comentat: em sent òrfena d’esquerres i tinc, millor di,t tenim les feministes radicals (les que busquen l’eliminació de l’arrel del problema que ens oprimeix) un greu problema de representació parlamentària en aquest moment. I el que encara és pitjor, un greu problema de vot futur.
No puc negar que em trobe trista, però que ningú es confonga. Tristor no vol dir silenci o inactivitat. Com també he escrit en alguna ocasió, em vaig fer una promesa vital fa uns anys. I aquesta és indestructible. I és d’on trac la força necessària quan estic trista o les forces em flaquegen. I el millor de tot és que no em trobe sola. Som moltes i molts les que lluitem per la destrucció del patriarcat com a origen de l’opressió de les dones i les nenes. Ens va la vida en aquesta lluita diària.
