Fa unes setmanes m’arribava una notícia que em semblà impactant: el president del Consell General de Col·legis Oficials de Metges (que no de Medicina en genèric, sinó de metges en plural masculí, per si algú tenia algun dubte) rebutjava el terme ‘violència obstètrica’, negava la seua existència i es quedava tan ample.
Les reaccions davant les declaracions d’este senyor, que de salut en sabrà molt, però de ben segur que no ha patit en carn pròpia un part, una endometriosi o la síndrome dels ovaris poliquístics, no es feren esperar. Associacions com El parto es nuestro reclamaven que s’aplicara la resolució del Cedaw (Comité europeu per a l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona), que des de febrer del 2020 contempla la violència obstètrica i insta als Estats membres a actuar. Especialment a Espanya, on l’ONU alertava el març de 2020 sobre esta forma de discriminació.
I tot plegat, més d’un any després d’estes advertències, un ‘senyoro’ ens diu que això no passa. El president del Consell General de Col·legis Oficials de Metges (que no de Medicina, ja els ho he dit) manca absolutament d’una visió empàtica cap a les dones. I pitjor: manca també de veracitat, segons les dades objectives que enfoquen la problemàtica des d’una perspectiva més igualitària.
Afortunadament, fa escassos dies algunes veus s’hi desmarcaven, com la cap d’Obstetrícia de l’Hospital de la Vall d’Hebron que afirmava, al diari ‘Ara’, que «hi ha una part de violència estructural que és inconscient i com abans ho acceptem, abans hi posarem remei. Encallar-se en discutir si n’hem de dir violència obstètrica o no és superficial. Podem fer-ho millor i hem de fer-ho millor». I ahí cal profunditzar.
Evidentment que la violència obstètrica, o com es vulga anomenar, es fa de manera inconscient. Però es fa i cal posar-hi remei. A les Corts Valencianes aprovàrem una proposta en eixe sentit sobre les cases de part, perquè parir en una llitera-potro, amb les cames en alt, i espentar contra la llei de la gravetat no és natural ni per a la mare ni per a la criatura.
I este és només un exemple de com d’ignorades estem les dones en el procés reproductiu. Els podria parlar dels alts índexs d’episiotomies i cesàries de l’Estat espanyol, per damunt la mitjana europea; o de l’ús abusiu que es fa de pràctiques, com la maniobra Kristeller, totalment desaconsellades i amb greus conseqüències per a les mares. Podríem parlar del consentiment informat, obligatori però que poques dones han vist a l’hora de parir; o de les estadístiques que mostren que set de cada deu dones s’han sentit menystingudes durant l’embaràs o el part.
A banda hi ha tot un seguit de malalties d’origen obstètric que afecten les dones i que rarament són tingudes en compte, com l’endometriosi. És una malaltia greu que, malgrat afectar entre un 10-15 % de les dones en edat fèrtil, manca de tractament ràpid i diagnosi eficient. El problema fonamentalment estriba en què provoca dolor pelvià i clar, les dones hem de patir quan ens ve la regla, tot i que això és totalment fals. Però la sanitat en general no es pren la molèstia d’examinar els límits entre un patiment ‘suportable’ i una malaltia greu que et trastoca la vida diària, la fertilitat i inclús les relacions sexuals. De fet, estic segura que la majoria de les persones mortals sabem molt més sobre el tractament i efectes de la pròstata (tinguem o no tinguem pròstata) que d’allò que implica patir endometriosi o altra malaltia com és el SOP (síndrome de l’ovari poliquístic) que afecta una de cada deu dones en edat fèrtil.
La llista és tan llarga com els greuges soferts per les dones en esta societat patriarcal on se’ns educa per a patir en silenci. La manca de perspectiva de gènere, el no pensar en les dones i la nostra biologia, ens porta a ser oblidades en ple segle XXI, quan recentment s’ha admés que les investigacions en la vacuna contra la covid no han tingut en compte el gènere. Eixe ‘oblit’ fa que la inoculació de la vacuna ens afecte a la menstruació de forma directa en un alt percentatge. S’imaginen que la vacuna haguera afectat a l’erecció masculina? Estic segura que cap vacuna que haguera implicat un efecte advers sobre el membre viril hauria vist la llum.
Així que ‘senyoros’ del Consell General de Col·legis Oficials de Metges (que no de Medicina) de l’Estat espanyol: cal posar-se les piles, fer autocrítica, mirar què passa en Europa i a què ens obliguen els tractats i, sobretot, cal posar-hi remei. Anomenen-li com vulguen, però no ho neguen. Perquè negar l’evidència no ens portarà res de bo i són vostés qui tenen en les seues mans la nostra salut. Espavil!
