Fa poc més de sis anys, en el vintè aniversari de la llegendària partida que va enfrontar Àlvaro i el Genovés el 9 de juliol de 1995, el realitzador de televisió Josep Pitarch va pensar que era l’hora de recollir aquella efemèride en un documental. Vaig tornar a veure la partida per enèsima vegada i vaig pensar que el darrer quinze, el que decanta la partida definitivament a la mà del Genovés, era, ben mirat, la metàfora de tota la trajectòria biogràfica de Paco. El documental ja tenia títol: El darrer quinze. Jo mateix l’havia descrit en un llibret que vaig titular Una partida de llegenda:
«El Genovés se la pensa, mira la llotgeta, pensa en la família que plora en la galeria del dau, tria pilota i la besa. Tremola per dins. I mira la llotgeta. I tria pilota. Les cames li fan mitja figa. O ara o mai. I se la dibuixa, en un segon, més de mil vegades allà dins, entre el cor i el cervell. Té el quinze estudiat com un enginyer estudia un plànol: a punt de l’execució de l’obra. Ho té a les mans, que són moltes, encara, malgrat tot: són les mans del Genovés, del fill de la tia Carme i de Josep el Teuler, del guixaire que no fou gràcies a la pilota, del xiquet que s’inicià a Benissa gràcies a Enriquito d’Alzira, del germà de Pepe i de Carme, del campió de tants desafiaments, del valencià que plantà cara a Martinikorena, a Intxauspe i a la millor nòmina de jugadors bascos. No la pot deixar passar. La torna a dibuixar. Són molts anys els que van en aquella pilotada. L’esforç acumulat, l’estima irrepetible, de trinquet en trinquet, de carrer en carrer, de tanta gent, gran i menuda, que el vol campió per sempre. I, com no podia ser d’una altra manera, se la juga. Tot per tot. És el quinze més important de la seua vida. Ho sap, i se la juga.
La segueix caiguda d’escala, la deixa rebotar, es gira i descarrega sobre la pilota de vaqueta tot un currículum inigualable. A la dreta, a la dreta, al lloc més neuràlgic, al nervi vital, allà on Àlvaro no por arribar, perquè el Genovés -mans d’apòstol- la té apamada, allà entre el primer bot i els peus dels cavallers del primer escaló. Allà, allà anava i allà anà a parar: dibuixadeta com un testament d’artista.
L’esclat d’alegria és inenarrable. Les coses es queden on havien d’estar: el Genovés ja és, de nou, com sempre, el campió. Ell, segurament, no deu recordar una cosa igual. Però nosaltres tampoc. Àlvaro havia tingut l’èxit a tocar dels dits. Però Paco, el Genovés, no podia deixar les coses a mitges costures. Demà Déu proveirà, pensà. El Genovés va llançar a l’aire la camiseta del campió com un xiquet. I la gent l’abraçava com només s’abraça un fill. I ell, ple de vida, xop de suor i de llàgrimes, encara dóna les gràcies. I plora per l’alegria. I també, n’estic convençut, perquè acaba de tocar el cel mateix, el punt agredolç de la victòria que implica el final, el traspàs a un altre món: el dels elegits.
S’ho havia promès ell mateix. Era la victòria del comiat, la de l’adéu. Havia desafiat el pas del temps i l’havia guanyat amb una voluntat de ferro. La victòria enfront d’Àlvaro, un xicot vint anys més jove que ell, l’havia eternitzat. Però això mateix, a contracor però ben conscientment, l’obligava a la retirada de les competicions oficials. I Paco ho sabia, no se li n’anava del cap ni un segon. Quan besava la pilota, els ulls se li giraven sobre el passat amb la tristesa de l’home que no vol continuar fent-se gran. En el darrer quinze signava el final d’una trajectòria. Però ho feu com només un cavaller de pantaló blanc ho pot fer.
No solament havia derrotat Àlvaro. S’havia imposat a si mateix. Ni quan jugava privat dels alts s’havia esforçat tant. Era la resurrecció desitjada per poder anar-se’n amb el bagul farcit de bona memòria. En l’aplaudiment final hi havia l’agraïment per l’herència. Aquella victòria retirava un campió, però feia nàixer una llegenda: la del millor jugador de pilota valenciana de tots els temps, la llegenda de Paco Cabanes, el Genovés de nom esportiu, que va arribar al món, segons conten les cròniques, allà a la comarca de la Costera un 20 de desembre de l’any 1954.”
Diumenge passat, quan Marisa i jo ens dirigíem al soterrar de Paco, tots dos en silenci, mirant el paisatge de l’Horta, la Ribera i la Costera que deixàvem arrere, el meu pensament anava i venia entre milers d’històries viscudes junts, ací i allà, sovint amb l’enyorat Manolo Fuster completant el trio. Al tanatori, Paco jeia amb la mà dreta arreglada amb el guant i una pilota de vaqueta a la mà esquerra. Em va costar molt contenir el plor mentre abraçava Maria Luisa i la llarga família que m’ha donat Paco en aquell poble. Després, al trinquet, allà on li vaig fer la primera entrevista l’any 1988, em vaig situar dret, entre el sis i el sis i mig, exactament el punt màgic des d’on l’he vist jugar centenars de vegades. El marcador del dau assenyalava 55 per 55, val i trenta a la mà dels rojos.
Quan el taüt va entrar al trinquet, un aplaudiment que no s’acabava mai va acompanyar, ara sí, el darrer quinze del Genovés.
Gràcies, germà.
