La història és un arma de construcció del present. Un instrument de dominació simbòlica de la societat, una ferramenta d’importància vital per a la política actual. Som qui som perquè hem sigut i perquè hem interpretat (i estem interpretant) d’una forma i no d’una altra el passat. És per això que són d’una importància cabdal els actes del projecte ‘Construint memòria’, que està protagonitzant la conselleria de Rosa Pérez arreu del País en record i homenatge dels valencians que passaren (i la majoria moriren) als camps d’extermini nazis. Perquè serveixen per reflexionar sobre com recordem, a qui recordem i per què recordem.

La represa de la democràcia que es va viure a l’Estat espanyol després de l’hivern dictatorial es va construir sobre un silenci imposat i una persecució del dol. Havia sigut una norma durant la dictadura però va suposar una aberració que continuara així en democràcia. Els supervivents i els perdedors de la guerra interioritzaren que el silenci era terapèutic i en silenci, cridaren. Però el silenci fou una forma de mort en vida i eixe silenci i eixa manca de treball del dol es va transmetre a través de les generacions en les famílies. Els descendents manifestaren sensacions de fracàs, de vergonya, d’injustícia, de melancolia o de polarització, sense saber quines erren les raons on arrelaven eixes frustracions. L’Estat espanyol és un país construït amb la més profunda de les ignoràncies emocionals que va passar com a herència familiar i va provocar que la vida s’omplira de superficialitats per no abraçar assumptes profunds que en el passat havien causat grans desgràcies.

Fou aquesta herència familiar una configuració identitaria inconscient. ‘Construint memòria’ serveix per a revertir eixa situació i configurar-nos identitàriament com a poble de forma conscient sota el pilar de l’antifeixisme, és a dir, de la defensa de la democràcia més sincera. El poder va imposar una identitat legitimadora del mateix poder, és a dir una identitat sustentada en el silenci del passat que es va traduir en una amnistia no ja d’aquells que lluitaren contra la dictadura, sinó d’aquells que mataren en el nom del poder. Una identitat per a legitimar el present mirant el passat. En aquella identitat del nou país que es configurà als anys 70 no tenia cabuda l’antifeixisme, la lluita de centenars de valencians i milers d’espanyols que deixaren les seues vides a la guerra contra Franco per a després seguir amb el seu compromís intacte quan passaren la frontera francesa i es trobaren amb el llop del nazisme i el feixisme de nou a la cara.

Davant eixa configuració imposada d’una identitat legitimadora va passar a la clandestinitat una identitat de resistència. El periodisme, la investigació històrica i actes com el protagonitzat per la conselleria poden contar amb una forta càrrega reivindicativa, com també la memòria pot ser revolucionària, perquè en moments de regressió dels drets humans, la revolució pot ser una cosa tan senzilla com recordar. Cal sustentar allò que som i allò que volem ser com a poble en eixa identitat de resistència que representen els valencians, espanyols i altres societats d’Europa que lluitaren contra el nazisme. És la única identitat que suposa un projecte de futur per què representa un pacte ciutadà que es pregunta dia a dia qui és i qui vol ser.

Tenim la obligació com a societat de viure un dol col·lectiu perquè el patiment d’aquelles persones tinga sentit futur, perquè l’excedent utòpic que va teoritzar Ernst Bloch puga ser aprofitat per les noves i millors generacions que vénen per darrere. Deguem alliberar la memòria dolorosa i ajudar en el procés de dol, indispensable en qualsevol tipus de víctima.

Deguem ajudar a curar ferides.