A primeries d’agost molta gent fa vacances; que no vol dir passar a millor vida, sinó posar-se robes mínimes i canviar l’aire condicionat pel llit de sorra de la platja. I és que naveguem en un mar de contradiccions; o no heu sentit mai queixar-se algú que, rostint-se voluntàriament en l’arena amb un sol de torrar castanyes, remuga que fa una basca que no hi ha qui l’aguante? Clar que, a l’infern també fa més calor que ací i no per això volem deixar d’anar-hi; doncs, ens confessem hui dels pecats que vam cometre ahir i que tornarem a cometre demà, ja que ens neguem a abandonar de bon grat els nostres vicis (més bé són els vicis els que ens abandonen a nosaltres conforme anem fent-nos vells).
En açò pensava jo passejant vora mar quan veig tres xiquets gitats cap per avall jugant en l’arena completament nus, tal com ho feia la xicalla quan servidor era un mocós. Records d’un passat color sèpia que la memòria acoloreix amb pinzellades de colors primaris quan evoque el quadre ‘Xiquets a la platja’, de Joaquim Sorolla, qui precisament hui fa 98 anys que va morir. Com l’arribada dels Reis d’Orient queda lluny, evitaré demanar un Museu Sorolla a València que la família del pintor i les autoritats —de qualsevol signe polític— han considerat sempre «complicat», fins preguntar-se: un museu? Per què? I jo, que veig oportunitats on elles veuen dificultats, conteste: per què no?
Sorolla —no hi cal nom perquè el cognom té carta única de ciutadania— és el pintor de la llum del sol en els cossos, de la brisa onejant els vestits, del moviment continu de l’aigua... La mediterraneïtat més absoluta. Sense el mar, o la mar —substantiu que admet el femení tant com el masculí— no hi hauria Sorolla perquè és l’imaginari que l’inspira. Enjogassat com un gosset amb aquestes cavil·lacions arribe al muntanyar; hi prenc possessió d’una parcel·la d’arena (l’espai que ocupa la tovallola, vaja!) i m’hi deixe caure fins embeltir-me pensant fins a on la Mediterrània haurà modelat també el meu caràcter.
