Els poders de l’Estat i en menor mesura els de la pròpia Comunitat Valenciana van fotent garrotades al valencià per tots els cantons i l’arraconen fins a extrems insuportables. Els tribunals testosterònics farcits d’espanyolistes radicals s’han convertit en un déu uniformador que encotilla tan estretament les llengües minoritzades que n’ofega qualsevol aspiració de normalització. Queda molt llunyana aquella època en què, fins i tot el PP, no presentava una batalla tan compulsiva contra la nostra llengua. Recordem aquell Aznar que, per interessos d’aritmètica electoral, arribà a dir sense ruboritzar-se que parlava català en la intimitat. Mamarratxades d’un falangista famèlic de poltrona.
En aquestos mesos de pandèmia, els tribunals segueixen retallant drets lingüístics, socials o polítics. Estan per damunt dels parlaments i de la ciència i fan i desfan al seu albir. Interpreten la Constitució de manera restrictiva en drets i llibertats i la converteixen en paper pixat. Són un autèntic carreró sense eixida per a les aspiracions democràtiques dels partits progressistes i de la societat en general. I així com es declaren competents en qüestions sanitàries, també s’autoproclamen qualificats en temes lingüístics. Es consideren experts en filologia sense saber-ne ni un borrall. Les seues raons, les apliquen per pebrots i les il·luminen per la gràcia de Déu. Són gairebé tan inviolables, irresponsables i inqüestionables com la intocable monarquia borbònica. Tiranies desil·lustrades en ple segle XXI.
És així com els diferents tribunals envaeixen competències lingüístiques autonòmiques quan interpreten que una llengua dominant com el castellà ha de tindre un tractament privilegiat davant una llengua minoritzada. En un moment en què l’ús social del català està entrant en davallada continuada, precisament el que cal és augmentar les accions positives per a normalitzar-lo. Tot el contrari del que la inquisició judicial provoca amb les seus sentències. Quan no tracten de prohibir la comunicació entre les administracions autonòmiques que compartim la mateixa llengua, decreten la il·legalitat de la immersió lingüística a les escoles o qüestionen el requisit lingüístic en l’accés a la funció pública.
Davant d’això, el govern catatònic de la Generalitat és incapaç d’oferir una veritable defensa dels drets lingüístics de la ciutadania valenciana. Tot i que no és gens estranya la seua actitud de paràlisi institucional, d’impotència i d’incoherència. Si llegiu el programa de l’acord del Botànic II, podreu descobrir que el tema de la normalització de la nostra llengua no apareix en cap de les 21 pàgines del document. Cap proposta que afronte la desastrosa situació en què es troba. Com si tot anara sobre rodes. No n’hi ha prou amb bones paraules. Els fets compten.
La supervivència del català no està per a claudicacions. Mentre el Govern del Botànic aplica una llei de plurilingüisme que fa retrocedir les hores de valencià a l’escola, el balear en tira endavant una que en duplica les hores mínimes i les fixa en un 50 %, i el del Principat blinda la immersió lingüística. Esperem que la protesta categòrica de més de 100 instituts de secundària, a finals del curs passat, faça que el parlament valencià promulgue una nova llei per a què el valencià siga la llengua vehicular de tot el sistema educatiu i en garantesca l’ús social. L’emergència lingüística es mereix això i molt més.
