El diumenge quinze d’agost estava escoltant la ràdio, eren les deu del matí i al butlletí informatiu ja van avisar: els talibans ja havien entrat a Kabul.
Se’m van ficar tots els pèls de punta. A la meua ment van acudir imatges de dones amb burka, lectures fetes sobre les condicions d’aquelles dones que, ja a finals dels noranta, van passar per ahí. I tot amb una rapidesa brutal per part dels talibans en anar conquerint les ciutat més importants.
Les seues llibertats civils retallades. La seua presència en l’escola, esborrada, la seua simple presència física als carrers també esborrada si no van acompanyades d’algun home de la família, vestides fins a tapar els turmells amb el burka que els oculta fins i tot els rostres, la seua salut compromesa, i així un llarg etcètera. Què passarà amb les dones vídues o divorciades rebutjades per les seues famílies que no podran eixir a treballar fora de casa per a poder menjar? I Occident mirant cap a altre costat. I els EUA eixint abruptament del país, però abans havent cremat papers importants i confidencials.
Quan van començar la guerra els ianquis van dir que era per protegir els drets de les dones. I ara què? En mans de qui les deixen? I Europa? Què s’està fent per aquell país espremut i pobre i ara, amb més de la meitat de la seua població, les dones i les nenes, sotmeses a situacions d’esclavitud? Com podran justificar-se èticament per les decisions preses o, encara pitjor, no preses, per salvaguardar la vida de tantes dones i nenes?
De nou s’haurà d’acudir a les ONG que treballen a la zona per poder-les ajudar? Però si no compten per a res, si no existeixen, si les han esborrat fins i tot físicament. Ahir em preguntava com les poden ajudar des d’ací. De moment no he trobat encara respostes. Però, i la gent de la política i de les institucions, tornaran a mirar cap a un altre costat perquè ‘només són dones’?
Em trobe, com moltes amigues, amb una forta preocupació per aquelles dones i xiquetes. A les escenes de gent buscant eixir en massa per l’aeroport de Kabul no hi ha quasi cap dona. És curiós fins a aquest punt ‘no estan’ les dones. Abandonades a la seua sort per propis i estranys, per ocupants que deien voler-les protegir, però que les han entregat, literalment, a qui se sap que les van a fer patir, quan no a assassinar o deixar-les morir de fam, amb tota seguretat. I pels propis que, abans de protegir-les fent-les sortir, les deixen a casa. La història es repeteix. Les dones les últimes.
La tristor i la impotència no m’abandonen. No me les puc traure del cap i del cor, però ningú, si no som les altres dones del món, mourà un dit per elles. Trist, però real. Ara caldrà veure com ho podem fer, com les podrem ajudar i fer-ho.
