Els certàmens literaris coneguts amb el nom de «Jocs Florals» que, d’ençà la Transició, se celebren entre nosaltres tenen molt poc a veure amb els que s’organitzaven a finals del segle XIX i fins ben entrat el XX. Per exemple: els Jocs valencians del Vuit-cents promovien la participació dels escriptors catalans i balears i proclamaven la unitat de la llengua compartida, dues circumstàncies que resulten impensables amb els actuals organitzadors d’aquests certàmens.

Tanmateix, hi ha qui es complau a jugar a la cerimònia de la confusió: a posar tots els Jocs Florals dins d’un mateix sac i dir que tant els del segle XIX com els del XX i XXI són igual d’inoperants i estèrils –folklòrics. Quan resulta evident que el context polític, cultural i sociolingüístic de fa 140 anys era molt diferent al d’ara. Però, què els expliques als qui fan aquests tipus d’afirmacions, que ni s’han parat a analitzar mínimament els concursos del Vuit-cents ni tenen cap intenció de fer-ho.

En la meua opinió, si els impulsors de la branca valenciana de la Renaixença –i dels Jocs Florals primigenis– no anaren més lluny en les seues reivindicacions literàries i lingüístiques fou, entre d’altres coses, perquè les classes política, acadèmica i religiosa ­–el poder en general– desconfiaven de les seues activitats culturals. És a dir, les miraven amb suspicàcia política: com a promotores d’un corrent ideològic separatista, perjudicial als seus interessos. I l’amic Antoni Ferrando m’acaba d’enviar una nova dada que m’ho confirma.

Així, en 2008, Fernando González Ollé –prestigiós catedràtic d’història de la llengua espanyola de la Universitat de Navarra– explicà que en l’editorial del setmanari La Lucha de Clases, «órgano de la Unión General de Trabajadores de Vizcaya», del 7 d’octubre de 1899 –podeu consultar-lo a través d’internet– es demanava «un gobierno que prohibiese los Juegos Florales donde se ensalzan las costumbres de una región en detrimento de otras, que no permitiera la literatura regionalista y que acabara con todos los dialectos y todas las lenguas diferentes de la nacional, que son causa de que los hombres de un país se miren como enemigos y no como hermanos».

A veure si va a resultar que els Jocs Florals del segle XIX no eren tan apolítics i innocus com s’ha repetit... Clar que, dilucidar-ho, demana imparcialitat i estudi. I amb la calor que fa...