Si volen que els siga sincer, estava fins als *** (perdonen l’expressió) de l’Eurocopa de futbol. No tant pel futbol en si, sinó, sobretot, pel ranci patriotisme dels comentaristes i ‘relators’ dels partits de la selecció espanyola. Era com si en cada partit l’honor, l’honra i la ‘grandesa’ d’Espanya estigués en joc. Perfectament podíem substituir aquell eslògan franquista «per l’imperi cap a Déu», per altre com «pel futbol, cap a Déu».

Feia la impressió que hi havia una carrera per veure qui guanyava el premi de ‘papanata major del regne’. Per cert, allò dels comentaristes ‘invitats’ (és un dir, ja que segur que cobren) del programa ‘Estudio Estadio’ (programa de la TV pública) era de jutjat de guàrdia. No puc creure que el nivell periodístic esportiu és el que es posava allí de manifest. Realment no hi ha periodistes esportius que facin honor a la professió? Hi havia un que, amb independència del resultat o del futbol desenrotllat per la selecció, repetia amb una reiteració que vorejava l’histrionisme que ell se sentia «no orgullós, sinó súper-orgullosíssim de l’actuació de la selecció» i tot aquell que no sentia aquest sentiment, no és que fora un ignorant en termes futbolístics, sinó un «enemic» de la selecció. Quin nivell!

Per cert, aquest esdeveniment esportiu és organitzat per una entitat privada la UEFA (José Mª García la definia com «Unió d’Especuladors del Futbol Amateur») i les seleccions participants ho fan en representació de les respectives federacions estatals (sucursals de la UEFA). Els ciutadans som únicament i simplement espectadors i, molts, ‘pagants’ d’allò que organitzen. Això sí, han tingut l’habilitat de convertir el futbol en un seny d’identitat dels països i, per tant, tots els governs, siguen del color que siguen, el declaren com una activitat d’interès nacional!

Però ha sigut acabar l’Eurocopa i començar les Olimpíades! I, com popularment es diu, «si no vols caldo, dues tasses». A l’igual que amb l’Eurocopa, es repeti el ranci discurs ‘patriòtic’ quan algun esportiste espanyol aconseguia medalla. En un determinat moment, confós per aquesta situació em va entrar la curiositat per veure quantes medalles s’havien aconseguit, ja que pensava que la delegació espanyola se n’estava eixint, i resultà que portaven 7 medalles (molt lluny de països com Itàlia, Regne Unit o Països Baixos, per citar-ne alguns països del nostre entorn). I ho dic amb el màxim respecte personal que tots els i les atletes em mereixen pel gran esforç, sacrifici i passió per l’esport que fan per poder participar, queden en el lloc que queden.

En tot cas, si m’agradaria posar dues circumstàncies de manifest. Per una banda, molts/tes esportistes de moltes delegacions són o bé migrants o descendents de migrants. Pràcticament, quasi totes les delegacions, per exemple europees, són com un ‘arco iris’ multiètnic. Sobre aquesta qüestió resulta simptomàtic (no ho poden evitar) la reacció de la dreta i dels feixistes de Vox respecte de les medalles aconseguides per atletes de la delegació espanyola com Ana Peleteiro i Ray Zapata (pareix que tenen dubtes sobre la seua ‘puresa de sang’).

En segon lloc, normalment, com no m’agrada la parafernàlia nacionalista d’entrega de medalles solc canviar de canal. Però, resulta que un dia vaig quedar sorprès en l’entrega d’una medalla a un atleta rus, ja que ni més ni menys sonava Txaikovski. A partir d’aquest moment em vaig fer ‘seguidor’ dels russos. Si, ja sé, Rússia no és una excepció en aquesta onada d’exacerbat nacionalisme, sinó que aquesta situació es deu al fet que els russos estan ‘castigats’ per dopatge i no poden competir com a país. Però, no em diran que no és congratulant poder sentir a Txaikovski en lloc dels caducs, rancis i de dubtosa qualitat musical dels himnes nacionals!

Per últim, l’espectacle no acaba mai, aleshores, comencen les lligues de futbol nacionals de les quals és quasi impossible fugir. Però, és el que hi ha! El negoci és el negoci (Bertrand Russell definia negoci com el «no oci»). En conclusió, cal manipular les emocions d’unes maltractades classes populars, no siga el cas que el seu sofriment el puguen convertir en un compromís de canvi social. I més si prenen consciencia que associant-se hi ha més possibilitats de canvi.