José María Maravall, exministre del primer Govern de Felipe González, escriu com l’esquerra, que ell identifica amb el seu partit, el PSOE, perd el seu sentit si no es reconsidera a cada moment, partint que «el seu sentit és canviar el ‘statu quo’, però això implica més exigències i crítiques que conservar-ho: tal vegada per això, l’esquerra és tan inconformista amb ella mateixa». D’això va el seu últim llibre, ‘La democràcia i l’esquerra’, en el qual se suscita tota una sèrie de consideracions com són el debat sobre la democràcia representativa, les estratègies electorals, els governs de coalició, les polítiques redistributives o les desigualtats. Com podem veure, són temes que ens afecten a tots els qui ens sentim d’esquerra més enllà de sigles i aparells.
Una nota curiosa del llibre és que l’autor -apartat de la ‘praxis’ política durant els últims trenta anys, dedicats a la docència universitària i la investigació- explicita haver sigut participant en la política, recordant els moments de la lluita estudiantil i posteriorment de FELIPE (Frente de Liberación Popular), època en la qual coincidirem amb alguna gent que després ha fet carrera. Un passat que ha sigut esborrat de la biografia de molts dels polítics del seu partit, possiblement volent així oblidar una militància una miqueta incòmoda.
Quant al text, voldria destacar alguns punts que he trobat suggeridors, o almenys que ens situen en debats que van més de l’oportunitat immediata o del simple tema dels noms propis dels protagonistes. En relació a les coalicions, Maragall apunta com la política europea ha sigut el regne de les coalicions des de fa segles, existint de manera majoritària en relació als governs d’un sol color. A Espanya, no obstant això, durant aquests últims anys no ha sigut així, i ara per part del PSOE s’ha acceptat com un mal menor. Maravall, però, ho veu com una tendència de la governança europea, insistint en dos punts: el poder que tal situació dóna al parlament, i com els governs de coalició han sigut, en general, els que han redistribuït millor la renda: «D’acord amb les dades de l’OCDE, sota els governs de coalició el 10 % més ric de la població té com a mitjana una renda superior al 3,46 vegades superior a la del 10 % més pobre. Sota governs d’un sol color, aqueixa diferència puja al 4,23».
Destaca l’autor el paper central que en les polítiques d’esquerra ha d’ocupar la lluita contra les desigualtats, i com la socialdemocràcia ha de basar la seua gestió a generar la igualtat d’oportunitats i la investigació de mesures igualitàries. Coincidint llavors amb Maravall, i discrepant en altres qüestions, precisament aquest és l’element clau de convergència i col·laboració en una coalició com la que tenim. Restarien altres punts, com seria el tema de la participació i la democràcia directa, coses que no són del gust de l’autor, o que sembla que té reserves cap a pràctiques que uns altres defensem. De moment, interessant llibre.
