Vicent Ventura m’explicà que la censura franquista li va fer expert en política internacional. Els seus articles al VF eren sobre l’economia agrària europea, però sempre tenien la seua ració de crítica implacable contra la dictadura. Potser per aquella socarraria i també per la vocació frustrada de corresponsal de guerra mire atentament les pàgines d’internacional, on ja queda poc ‘freelance’ fiable que regatege les agències oficials. Els corresponsals diplomàtics s’acabaren fa temps. Ricard Estarriol en va contar com s’havia de beure un got d’oli de ricí cada vegada que tenia una cita amb el seu contacte al KGB. Era l’única manera d’aguantar el repte de vodka de l’agent soviètic i alhora que la gola profunda soltarà la llengua.
L’escola francesa era la millor per saber com anava el món fins que els canals de 24 hores dels Estats Units entraren a escena per fer espectacle. Sense corresponsals sobre el terreny cal acudir a les anàlisis d’experts en evidències. Les imatges en bucle de l’aeroport de Kabul són insuportables per la mala consciència occidental, societats capaç de debatre sobre la idoneïtat que les xiques musulmanes puguen anar a l’escola pública amb hijab. Després de l’oportunisme a la xarxa sobre la disposició d’acollida urgent, els botànics fa sis anys que fan tard en polítiques inclusives amb les dones islàmiques. Fins fa ben poc l’església prohibia a les dones entrar als seus temples sense cobrir-se el cap, un retard mental que va ser eliminat des de dins. Les repúbliques consolidades i laiques, parle de la francesa i la portuguesa, tenen clar que la llibertat, la igualtat i la fraternitat és un bé comú per damunt de les conviccions individuals, així que fa temps que a l’ensenyament públic no es permet cap simbolisme religiós. Ací al principi del Botànic es va autoritzar a una estudiant a fer esport amb el mocador al cap, amb tot el suport polític de la mala consciència occidental.
No sé què pensaria Ventura de la mongia botànica, però sempre que li preguntaven quin nivell d’autonomia volia per als valencians, contestava: «com la de Portugal».
