Fa 2.500 anys, Buda va vaticinar que tres són els verins que corrompen la humanitat: la ignorància, l’odi i la cobdícia. Sembla que passats els anys, que en són molts, la veritat, res no ha canviat, malauradament. No és el moment, en plenes vacances d’agost, mentre prenem el sol asseguts en esplèndides hamaques davant una mar blava i esplendorosa, passegem vora platja o, senzillament, descansem a les residències d’estiu, de marejar amb cantarelles morals, sobretot després de quasi un parell d’anys que portem amb el malson del coronavirus. Descansen vostés, i disculpen. Però han de comprendre que si els articles que escric en Levante-EMV tenen algun sentit és, precisament, pel seu valor moral. La meua intenció és aportar, humilment, una mica de llum, si més no, a l’anàlisi de l’actualitat d’arreu del món des d’una visió humanista que pose en relleu el perill de repetir de nou les tragèdies que ha patit la humanitat en el curs de la història recent.

Ara bé, passat el temps, l’escepticisme és cada vegada més incisiu i veiem que per molt que ressonen les cantarelles morals a través de la política i de les grans institucions occidentals els verins de la humanitat continuen sent els mateixos, res no ha canviat. Intentem mirar la realitat, malgrat tot, amb l’optimisme de la voluntat, com deia Antonio Gramsci. O amb un altre clixé conegut, la pregària de la serenitat, que diu allò de «senyor, dona’m serenitat per a acceptar tot allò que no puc canviar, valor per a canviar tot allò que soc capaç de canviar i saviesa per a entendre la diferència».

Disculpen aquesta llarga digressió, però és que els últims esdeveniments de l’actualitat internacional són molt decebedors i demostren, una vegada més, que la violència i la intolerància poden guanyar la batalla davant les potències occidentals, com ha passat a l’Afganistan. De res han servit vint anys de presència militar i d’ajuda a la reconstrucció del país, el fracàs ha sigut absolut i qui sap si definitiu. Els talibans controlen de nou l’Afganistan. Les causes són molt complexes i no és objecte d’aquest article analitzar-les. Ni escriure tampoc del desastre humanitari en l’evacuació del personal de les ambaixades i col·laboradors. La qüestió essencial són les persones que confiaven en l’efecte oxigenador de la presència occidental i ara, aterrides, hauran de tornar enrere en les seues vides. Sobretot les dones i les xiquetes, que de nou han perdut la llibertat de l’educació i el dret a una vida mínimament, això, mínimament, digna.

Ara sembla que són més astuts de cara a l’exterior, volen donar una imatge més tolerant, però de segur que el règim d’intolerància i terror continuarà portes endins. Ara, senzillament, com feien els nazis, amagaran el terror i diran al món que no existeix. Han de pensar vostés en els milers i milers de persones que han mort inútilment per a no canviar res, finalment. És aterridor. Per exemple, pensen per un moment que són familiars dels més d’un centenar de militars i policies espanyols que han mort en aquell país. De què ha servit el sacrifici de les seues vides? Aquest és el tema, justament, aquest és el valor moral: la intolerància se n’aprofita de la manca de compromís i la indiferència de la humanitat, de la manca de solidaritat. Quan veges les barbes del teu veí tallar, posa les teues a remullar perquè tens moltes possibilitats que després et toque a tu patir la violència, o la injustícia, o la humiliació.

Ho lamente, però encara resta la cirera del pastís. Recentment, a França, s’han vist missatges antisemites en les protestes dels grups negacionistes contra el certificat covid i l’obligació de vacunar-se. La premsa ha difós una pancarta amb polítics i personalitats franceses acusades de ser traïdores per jueves. Recorden vostés els milions i milions de persones massacrades vilment amb l’holocaust per ser jueus, o gitanos, o discapacitats o, senzillament, diferents? Doncs això, estem com a l’Edat Mitjana, res no ha canviat. La culpa del coronavirus és dels jueus, com la de la pesta, per enverinar les aigües. En fi. Trista història de la humanitat, on res no canvia, malgrat les matances, les humiliacions, les ferides.