Josep Miquel Bausset ens ha il·lustrat, en l’edició digital de Levante-EMV de 15 d’agost, sobre els primers cinquanta-cinc anys de la revista ‘Saó’ i de la seua rellevància per a la societat valenciana; la qual cosa m’ha evocat la història recent d’una organització apostòlica que ha fet tot just ara setanta-cinc anys. Em referisc a l’Hermandad Obrera de Acción Católica, més coneguda pel seu acrònim HOAC.
Ubiquem els orígens en el context. Al final de la II Guerra Mundial, malgrat els esforços del Govern, la viabilitat del règim era incerta. Paral·lelament, l’Església n’era conscient de com li quedava de llunyana la classe obrera i intuïa que una possible caiguda del franquisme podia allunyar-la definitivament del proletariat. Seguint les passes de l’Església italiana que havia impulsat l’Associazione Cristiana Lavoratori Italiana per frenar la influència comunista en el món obrer, el primat espanyol Enrique Pla i Deniel va crear, el 1946, l‘Hermandad Obrera de Acción Católica. La missió inicial d’esta organització era la de fer present l’Església entre el proletariat i, alhora, la classe obrera en l’Església. Tres anys més tard es celebrava la primera assemblea de l’HOAC a la capital valenciana.
Eren temps de militància. ‘Tú’, el periòdic de l’HOAC es difonia, i profusament. En aquells dies es venien 1.300 exemplars d’aquell periòdic a 0,75 pessetes. El repartiment de la publicació era cosa dels militants i dels adherits. Se’n venien 800 exemplars només a València, distribuïts en les fàbriques, sobretot les més fortes com ara Macosa. Ara bé, el 1950 el setmanari de l’HOAC era clausurat pel Govern, la qual cosa va suposar un colp dur per a l’organització que, malgrat l’entrebanc, continuà creixent: el mateix any en què el Govern tancava el ‘Tú’, al palau arquebisbal el prelat entregava el carnet a un centenar de militants de l’organització obrera catòlica.
Esta institució de militants cristians no era grata al règim. El primer xoc important de l’HOAC valenciana es degué a la divulgació d’un pamflet que reproduïa un article de la revista ‘Ecclesia’, concretament, l’intitulat ‘Política y sindicación’, corresponent al 21 de gener de 1950, el qual havia estat editat per l’HOAC de València. El president diocesà d’esta institució, Antonio Ferri, i el president dels Hòmens d’Acció Catòlica (alhora que magistrat del Treball i president de l’Institut de la Seguretat Social), José María Haro, foren requerits davant la Jefatura de Policia. No valgueren les excuses: el governador els amenaçà amb tancar-los.
Tot i això, la resposta més contundent de la institució obrera valenciana va estar la publicació de ‘Forja, Boletín de la Hermandad Obrera de Acción Católica’, el gener de 1953. La revista va aconseguir una difusió encara més formidable de la que havia gaudit el ‘Tú’. Als 235 subscriptors individuals hi havia que afegir 37 subscriptors col·lectius de ‘Forja’ que adquirien 1.541 revistes, les quals eren distribuïdes, no sols pel territori valencià, sinó per altres llocs de la geografia espanyola. El militant alcoià Joan Faus era un col·laborador assidu de ‘Forja’ amb uns articles de qualitat literària i factura periodística excel·lents. En el número 13, corresponent als mesos de març-maig de 1954, un article intitulat ‘La jornada de las ocho horas’, denunciava els patrons d’Alcoi per no cotitzar la part proporcional de les hores extraordinàries. El final de l’escrit no podia ser més clar i, alhora, contundent: «Luego, que venga cualquier doctorado en sociología, hablando de la lucha de clases». Però l’article que va motivar que ‘Forja’ arribara al Govern central va estar el corresponent al número 14, de juny de 1954: ‘En Alcoy se atropella a la clase obrera’, en el què es parlava de les males condicions sanitàries de les fàbriques tèxtils d’aquella vila industrial, així com de les pràctiques de les empreses per aprofitar el material a costa de la salut dels operaris.
El governador de València, Diego Salas Pombo, es va prendre l’assumpte seriosament. La disjuntiva a l’arquebisbe va ser rotunda: la presó per als dirigents o la dissolució de la institució apostòlica obrera a València. Davant el dilema l’arquebisbe optà per acceptar la segona ‘oferta’. El tancament oficial de l’HOAC no va suposar, ni de bon tros, el cessament de les activitats de l’organització apostòlica. La institució va estar, certament, dissolta en teoria, però els militants van continuar reunint-se.
Amb el retorn a la legalitat desplegava de nou les veles. Al llarg del cicle de conflictivitat obrera del 1956 al 1958, es formaren espontànies comissions d’obrers que anaren modificant les línies reivindicatives dels treballadors. Els enfrontaments de l’HOAC amb els sindicats verticals i la seua acció clarament crítica envers el règim varen arribar al Consell de Ministres on es va discutir sobre el caràcter d’esta organització. Dies després, l’11 d’abril del 1957 el ministre Solís va lliurar al cap de l’Estat un informe sobre esta institució apostòlica, de la qual en deia: «Las HOAC incitan a la rebeldía y a la huelga. Han estado presentes en todos los conflictos laborales. Cuentan con el apoyo de monseñor Olaechea de Valencia y de Casimiro Morcillo de Zaragoza».
És cert que la participació dels catòlics en estes protestes contra el règim durant el franquisme distava molt de ser majoritària, però també ho és que va contribuir al procés de deslegitimació del franquisme. La crisi de l’Acció Catòlica de 1967 va colpejar ben fort el moviment. Que encara estiga viva i present l’HOAC crec que és una bona notícia, ignore l’orde, pel món obrer i per l’Església valenciana.
