En Filipines sancionen amb 1600 euros i fins a dos anys de presó aquells que desafinen cantant l’himne nacional o canten sense fervor. Com que l’himne d’Espanya no té lletra, no tenim eixe problema. Confiem que l’esquerra vergonyant i la dreta sense vergonya no consensuen algun dia el “Xunda, xunda” de Marta Sánchez, lletra que “li arribà al cor” a Mariano Rajoy, tu què trobes?; i això que no l’havia escoltat a dues veus amb Plácido Domingo, com dies enrere a Marbella amb un públic que esclatà en aplaudiments, no sé si dedicats al tenor o al presumpte abusador. En qualsevol cas, una ovació tan indigna com la dels diputats del PP al Congrés quan aplaudiren a José María Aznar després de dir sí a la guerra d’Iraq.
Si això de multar a qui desafina cantant l’himne regira al País Valencià amb el colonial “Per a ofrenar noves glòries...” —de fet, és l’única estrofa que tothom sap de memòria, cosa que no diu res a favor nostre—, no tindríem problemes de finançament. Recorden, si no, aquelles berbenes d’estiu quan Francisco cantava els versos “tot a cent” de Maximilià Thous i el públic movia els llavis per aparentar que sabia la lletra i no l’havien pillat, com qui diu, amb constipat i sense mocador. Sí, vostè i un servidor ara ens riem, però segur que en algun acte oficial hem hagut d’escoltar la lletra, pueril com l’himne de Pokèmon, adoptant el posat solemne d’un soldat abans de l’afusellament.
El patriotisme carrincló identifica l’amor a Espanya amb l’himne i la bandera. Però si mirem l’hemeroteca amb la morbositat del “voyeur” veurem que, des del rei emèrit a l’últim pet de l’orgue dels corruptes enxampats del PP, tots s’han vanat de ser “español y mucho espanyol”. Patriotes de llanderola que no passen la prova del carboni 14 del bon espanyol. Molt de “xunda, xunda” i molt de “yo soy español, español, español”; però qui paga la factura dels seus lladronicis és vostè, jo i aquell d’allà. Per això nosaltres ens apretem el cinturó i, a canvi, ells se’ls aflueixen.
