Fa uns dies a Moncofa (Plana Baixa) va tindre lloc un fet del que part de la premsa se n'ha fet ressò. L'ajuntament havia organitzat un espectacle sota el títol “Riures en valencià”, no calia ser titulat per la Sorbona per saber en quina llengua serien els monòlegs de Maria Zamora, Saray Cerro i Diego Varea. Ningú dels assistents, gratis et amore, no es podia queixar d'estafa o engany quan els còmics des de l'escenari van dirigir-se al públic en valencià. Ja ho deia el títol “Riures en valencià”. Alguns no ho van entendre així i van escridassar als de l'escenari al crit supremaciste de “en español, que estamos en España

No podem callar i excusar aquest grup de turistes, em diuen que subdits d'Ayuso, tot dient que es va tractar d'un acte de mala educació i falta de respecte. No, senyors, clar que va haver-hi mala educació molestant als que, atentament, seguien l'espectacle i als artistes que estaven treballant dalt de l'escenari, i, si, també va haver-hi manca de respecte, especialment vers un poble que té una llengua pròpia i que té tot el dret d'usar.la i escoltar-la en tota mena d'espectacles, i, més encara si aquests tenen lloc a una terra on aquesta llengua es oficial. Ja ho deia la iaia Vicentaforasters vindran que de casa ens trauran”.

No som davant un fet aïllat. Al País Valencià els atacs a la llengua sovintegen a diversos àmbits de la vida. De tant en tant apareix a la Sanitat pública, la que paguem entre tots, algun metge que es nega a atendre el malalt si aquest no li parla en castellà, però clar davant d'aquest fet fa uns mesos la Consellera del ram es posava al costat del metge. Altres vegades es algun funcionari del cos de la policia nacional qui s'entesta que a l'autoritat es obligatori dirigir-se en castellà amb el perill que si no ho fas pots acabar entre reixes per desobediència. A un restaurant de Castelló es neguen a atendre els clients que parlen en valencià, però si parles castellà, anglés o francés son submisos amb el comensal i, fins i tot, genuflexos, es possible que et posen una catifa vermella a la porta. No som davant un fet aïllat, això ja ve de lluny. Quan jo era nen algunes escoles religioses castigaven els alumnes que parlaven valencià al pati.

Tal vegada una part de la culpa la tinguen els polítics valencians, eixes autoritats que, en molts casos, acabaran amb torticolis de tant mirar a Madrid. Dos exemples recents, Ximo Puig fa unes setmanes va demanar un impost especial per les grans fortunes madrilenyes, en menys de trenta dies va retirar la proposta per, com sempre fa el PSOE, amagar-se en un federalisme que no sap amb qui federar-se. El mateix personatge, la máxima autoritat del País Valencià, no fa ni quinze dies va felicitar la gent d'Elx amb motiu de la festa del Misteri, en un perfecte castellà. Xe, President, que no sap en quina llengua es representa el Misteri?

Ara mateix no tinc noticia que les autoritats valencianes hagen fet un xicotet gest de recolzament pels artistes escridassats a Moncofa. Sols l'Acadèmia Valencina de la Llengua ha emés un comunicat per denunciar que “una societat malalta es aquella que ni accepta ni respecta la diversitat lingüístíca”. Fets com els de Moncofa son el resultat dels inputs que alguns mitjans de comunicació estan emetent vers la ciutadania.

El 1981 Fuster ja ho deixa dit al seu llibre “Ara o mai” “La il·lusió de Madrid no és de resoldre el problema econòmic, ni la convivència liberal, Tots tracten que la perifèria parle en castellà.Tots. No és solament l'herència del franquisme. O si”. Es la supremacia espanyolista del qui “desprecia cuanto ignora” que deia Machado