Des de les nostres acomodades cases occidentals veiem el que esta passant a Afganistan. Dures imatges de centenars de persones a l’aeroport de Kabul intentant fugir del terror talibà. Uns dies, sols uns dies, marcaran la diferència a les vides de totes aquelles persones que no puguen sortir d’aquell infern. I, sobretot, aquests dies marcaran la diferència per a milers de dones i xiquetes.

Ja esta passant!

He llegit tot el que he pogut sobre el que ja esta passant allà. Moltes veus, fins i tot algunes autoritzades, parlen del que vindrà, del que passarà quan els talibans agafen del tot el poder. El més trist de tot és que ja estan passant coses. Ja, la por està instal·lada. Ja hi ha assenyalaments de les cases de les dones rellevants. Ja s’han tancat escoles de xiquetes. Ja s’han marcat línies vermelles per a les dones i les xiquetes que, segurament ja hauran deixat de riure i d’eixir al carrer per la por.

La tristor, una vegada més, es fa present. No pel que vindrà, més bé pel que segurament ja estarà passant. Potser encara no a Kabul i altres grans ciutats, però a les zones més rurals, segurament ja haurà començat la situació d’esclavatge de centenars de dones i la mort d’algunes d’elles per ser vídues o divorciades i no tindre cap home al seu costat. O la venda de xiquetes per a matrimonis forçats.

Els Governs amenacen amb no enviar diners si no es respecten els drets de les dones i les xiquetes. Bones paraules que segurament s’emportarà el vent perquè, qui vigilarà el compliment d’aquests drets? L’ONU amb tropes de cascos blaus implicats en agressions sexuals a les dones d’allà on estan desplegats? Les ONG, majoritàriament feminitzades i que, per tant ho tindran molt difícil a aquella zona? Seran les paraules dels dirigents talibans les que prevaldran davant la massacre que segurament ja ha començat?

Deia Isabel Olmos en un article el passat dilluns que «no podem oblidar que aquelles dones no poden fer soroll ni poden riure». I jo afegiria que ni tan sols poden ser. Perquè és això el que passa. No les deixen ‘ser’. Només aprofiten per a servir-los i parir els seus fills. Els d’ells, perquè tampoc són d’elles. L’índex de suïcidis entre les dones a l’altre període de govern talibà es va disparar. I estic segura que ara passarà el mateix.

I sí, en aquests moments tot el món està impactat per les imatges que apleguen des d’allà, però la nostra (pèssima) qualitat humana ens portarà en unes setmanes a l’oblit i ens tornarem a capficar als nostres assumptes quotidians i les oblidarem i les deixarem de sentir com a germanes que és el que són. Ara estem. Ara som. Ara cridem per elles i per la seua seguretat. On estarem en uns mesos? Què haurem pogut fer per elles, per les nostres germanes?

Hi ha massa interessos geoestratègics mundials en joc i seran elles les que pagaran el preu més alt. Segurament amb la seua vida o amb la seua mort en vida.