Van apagant-se els focus sobre Afganistan. En la retina queden massa imatges de desesperació i dolor. No cal insistir sobre el drama perquè tots l’hem vist. Els comentaris solen oscil·lar entre cap responsabilitat i que tots som responsables. Un moment: ni vostès ni jo vam decidir armar els talibans per fer front a la invasió soviètica; ni vostès ni jo vam posar els peus damunt d’una taula, bevent alegrement, per decidir la invasió de països llunyans. No. Que no ens mesclen amb responsabilitats alienes, com ara la del caos de Kabul. Joe Biden afirma que Kabul no és Saigon. No li ho vaig a discutir, però les escenes que hem vist rememoren la Djakarta que va retractar Peter Weir en ‘L’any que vam viure perillosament’, tot i que va estar filmada a Austràlia. Dubte que Afganistan es puga fer ja poc més que algunes repatriacions abans que els talibans ocupen l’aeroport.

Sí es poden, però, prendre lliçons i evitar drames futurs o, millor dit, presents. Paral·lelament a la violència que s’estén en les immediacions de l’aeroport de Kabul, 52 persones immigrants morien intentant arribar a Canàries des d’Al-Aaiun. I és que en esta ruta oceànica a l’arxipèlag han mort enguany 428 persones, entre elles 64 dones i 25 xiquets: insuportable. Uns dies abans s’havia suscitat la polèmica pel retorn de menors d’edat des de Ceuta a Marroc, perquè, presumptament, no s’havien acomplit tots els protocols legals.

No sols Espanya, la Unió Europea ha d’implicar-se en el drama africà. Marroc, el país que té frontera amb Espanya a les ciutats de Ceuta i Melilla, ostenta el número 121 de l’Índex de Desenvolupament Humà que elaboren les Nacions Unides per a mesurar el progrés d’un país. Escoltem als menors escampats per Ceuta i ens assabentem que són precisament els seus pares qui els impulsen a migrar cap a Espanya, cap a Europa. Pensem en clau nostra: ¿a quin pare se li ocorre dir-li a un fill menor no ja que se’n vaja de casa, sinó que migre tot sol a un altre país millor? Inconcebible, però nosaltres no estem en la situació de pobresa dels pares que viuen a sols uns quilòmetres de la Punta de Tarifa. I, repetisc, si això passa a Marroc, un dels països més desenvolupats de l’Àfrica, ¿què ocorre a la resta del continent? Resposta: el dubtós honor dels darrers llocs de l’esmentat índex se’l disputen Níger, República Centreafricana, República Democràtica del Congo, Zimbàbue o Sierra Leone; és a dir, tots països africans.

Ara visualitzem. Sobre la taula principal papers per a prendre apunts, tinters i plomes; al voltant, els màxims representants de les potències europees entre els què destaca, imponent, Otto von Bismarck; al fons, els tècnics, que discutixen sobre un immens mapa mural d’Àfrica i, a la dreta, els escrivans prenent nota de les decisions. És la Conferència de Berlín de 1885 i estan repartint-se, literalment, el continent africà. La idea que subjau és que nacions civilitzades no poden anar a una guerra per un continent per civilitzar; cal, per tant, arribar a un acord entre cavallers. Evidentment el que pretenen és aconseguir les matèries primeres ben barates per a la indústria de les metròpolis i, a canvi, tornar-los en règim d’exclusivitat els productes elaborats. Hi havia més interessos, clar, com ara els financers o els estratègics. I el resultat de la Conferència, va ser que es van traçar, d’acord amb els interessos de les metròpolis, fronteres artificials que no tenien en compte les ètnies o les cultures autòctones africanes. Açò, evidentment, no es podia vendre així, i es va dir que s’anava a l’Àfrica a portar la cultura occidental, l’humanisme cristià i altres obres pretesament humanitàries per a desenvolupar el país. ¿Els sona la música en allò que fa al que ha ocorregut a Afganistan els últims cent cinquanta anys?

La caiguda de Singapur en la II Guerra Mundial a mans dels japonesos havia acabat amb la imatge de la supremacia occidental o, més cru encara, amb la suposada superioritat de l’home blanc. Després de la guerra, els temps canviaren i la descolonització d’Àfrica es completà, pràcticament, en la dècada dels seixanta. Ara bé, la llibertat no comportà millores substancials per la població. Els europeus deixaren governs titella i les guerres per motius ètnics, degut a aquelles fronteres traçades a Berlín, encara no s’han extingit. Els dictadors africans necessiten de les armes i la complicitat dels països avançats per continuar en el poder i, a canvi, malbaraten les seues riqueses a preu de ganga a les companyies multinacionals.

Esta és la realitat que produïx la misèria generalitzada a l’Àfrica. I Europa, si és que parlem de memòria històrica, no pot escapolir-se de la seua responsabilitat oficialitzada a Berlín el 1885. No és qüestió de posar una Armada europea custodiant la frontera marítima; no. Es tracta de que Europa -i Espanya, clar- mantinga unes relacions igualitàries, ètiques amb els països africans. Evitarem molts problemes, inclosos futurs Afganistan.