El festeig és un dels rituals que compartim totes les cultures; més encarcarat o més flexible, el ritual d’aparellament s’humanitza amb el reconeixement social de la nova parella i el compromís públic dels cònjuges. A mesura que avancem en relacions més lliures, queden en l’oblit accions com ‘donar o traure la cara’, ‘fer-se el dot’, ‘l’aixovar’ o, fins i tot la mateixa acció de ‘festejar’: «tindre relació, dos persones, amb la intenció de casar-se o de viure juntes. No sabia que festejaves amb ella». La terminologia també es fa més laxa i apareixen sintagmes tan poc compromesos com ‘eixir junts’ o ‘anar junts’ que clouen amb ‘estar junts’ o ‘viure junts’. Fa anys que la paraula ‘nóvio o nóvia’, no cal ni esmentar ‘promés o promesa’ està en reculada davant de ‘parella’.
Fa només quaranta anys que el nostre país té una llei del divorci (de juliol de 1981), els homosexuals foren considerats perillosos fins a l’any 1978, amb la derogació de la llei de «vagos y maleantes» i fa setze anys que està permés el matrimoni igualitari. Canvis socials importantíssims i en molt poc de temps, necessaris per a crear una societat madura i que alhora demanen maduresa al poble que els impulsa per tal de mantindre’ls i no involucionar.
És injust definir des dels principis del primer món com han de ser les relacions en altres parts del planeta que, encara que estiguen en el mateix temps cronològic, no ho estan en absolut en el temps social i cultural. Les imatges terribles que podem preveure per a Afganistan, no massa llunyanes d’altres d’Iran o Dubai, són un viatge en el temps però amb anacronismes; com una pel·lícula de romans amb gladiadors amb rellotges i ulleres de sol. Em preocupa molt que gran part de l’èxit dels talibans, com el seu dia va ocórrer amb Trump, tinga a veure amb un estat d’ànim de fatalitat en el cas d’Afganistan o de conspiració en el cas dels Estats Units, provocat i engrandit per les xarxes socials. Un mecanisme de comunicació convertit en arma de destrucció massiva de la confiança en l’estat i la democràcia. Perquè la intransigència viu molt a gust en l’anonimat de la xarxa, mai no ha sigut tan barat difamar i calumniar. La faena és teua si et creus tot el que diuen.
