Estic farta de llegir i sentir que, en determinats sectors econòmics, no es troba mà d’obra perquè la gent treballadora s’ha acomodat amb subsidis i no vol treballar. La veritat és que bastant farta. I ja no tinc més ganes de mossegar-me la llengua. A veure si aconseguisc dir-ho tot el clar que ho pense.

Amb les reformes laborals regressives del PSOE del 2010 i del PP del 2012 amb l’excusa de la crisi, el mercat laboral es va precaritzar moltíssim. Vam passar d’una economia de mileuristes a altra encara pitjor. Les patronals van començar a fer el seu agost explotant encara més a la gent treballadora. Jornades interminables sense pagar hores extres, salaris en negre, contractes de mitja jornada però en realitat jornades completes sense cotitzar, abús de contractes de jornada parcial, i així infinitat de coses. I encara deien que si no s’estava d’acord amb les condicions que oferien, hi havia cues de gent disposada a ser contractada (o no) en aquestes condicions. O siga la versió moderna de l’esclavisme.

Però el que més em toca els nassos és que a més, quan no troben gent en aquestes condicions de quasi semi esclavitud, encara tiren les culpes a l’acomodament de la classe treballadora. O dit d’altra manera, a la dignitat per exigir unes condicions de treball decents i dignes, li diuen acomodament.

Si els empresaris pagaren salaris justos i no volgueren fer recaure sobre els muscles de la classe treballadora el guany a tota costa i com més ràpidament millor, igual sí que trobaven gent. Si dignificaren les condicions de treball amb jornades adequades, segurament no parlarien com parlen i menyspreant a la gent que no se somet a les condicions tan precàries que proposen. I si hi ha gent que ho accepta és per necessitat de poder malviure, de vegades en condicions de molta vulnerabilitat.

L’abús és molt més que evident. I pense que s’hauria de ficar límits. La Inspecció de Treball treballa molt i em consta, però potser caldria dotar-la de més mitjans per a combatre l’economia submergida (dir-li economia informal, és un eufemisme), les contractacions fraudulentes, etcètera. 

Reforçar la negociació col·lectiva i derogar les mesures derivades de les últimes reformes laborals és urgent per a recuperar la possibilitat de millorar les condicions laborals actuals i futures.

El paper dels sindicats ací és decisiu també per sensibilitzar i poder recuperar el concepte i la dignitat de classe així com la necessitat de negociar i, si cal, mobilitzar, per a la millora de les condicions laborals. No pot ser que s’haja perdut la capacitat de mobilització en aquesta situació on les persones treballadores perden drets de forma continuada.

I, si el conjunt de la classe treballadora perd drets, les dones ni us ho conte. Un exemple, l’abús de les jornades parcials a dones amb l’excusa de la conciliació, amb tot el que això comporta de cotitzacions presents i a futur. Perquè conciliar sembla que només siga cosa de dones. I no és cert. Però açò per a un altre dia.