Es van a cremar les falles, però la situació no és per a festes», ha proclamat la consellera de Sanitat en Levante-EMV. Els puc ben assegurar que he passat una estona intentant traure el suc d’estes paraules, però no arribe a desxifrar l’oracle governamental. I és que, per més que li pegue voltes no ho entenc: o bé la situació sanitària permet les festes falleres o, si pel contrari, els paràmetres són adversos, la responsabilitat de la consellera ha de ser fer prevaldre la salut per damunt de tota altra consideració. Això, d’entrada.
Pense en les falles i evoque La grande bellezza, l’oscaritzat film de Sorrentino. Un turista oriental mor en contemplar la magnificència de Roma; no pot suportar-la: una bella metàfora. València, evidentment no pot competir en patrimoni amb les metròpolis italianes, però sí pot fer valdre la seua exhibició temporal d’art urbà i d’expansió festiva. És una metamorfosi en tota regla la que experimenta València, ja que les falles no són festes d’un barri, sinó de tota la ciutat i els voltants. Són, a més, tot un festival per als sentits: l’olor de la pólvora i les flors, la música de les bandes, la vista de les falles. Ens alegrem, per tant, quan arriba el trànsit de l’equinocci de primavera i es planten estos monuments. A més, estes festes tenen una altra peculiaritat; a saber: que són totalment democràtiques, aptes per totes les butxaques. Sense gastar-se un euro es poden admirar els monuments fallers, escoltar les disparades, vore els castells pirotècnics i, per suposat, admirar tots els actes fallers. Òbviament, també és pot col·laborar amb l’arreplegà de la falla, pagant per vore i, per suposat, participar directament en la dinàmica festiva apuntant-se a la falla.
Tota esta transformació provoca, a més, un fort impacte econòmic: bé pels artistes fallers, bé pels pirotècnics, bé per l’hoteleria o tantíssims sectors més. Les falles tenen, per tant, una repercussió òbvia en la vida de tota la ciutat, cosa per la qual cal conjugar els interessos de les falles amb la dinàmica general de la ciutat de València. Així, quan en temps passats un president autonòmic va intentar parlar, i sols parlar, de celebrar la festa en dilluns, una alcaldessa de València, amb veu cascada de cassalla, o de whisky, que tant se val, va retrucar que no, que les falles no es tocaven, que a vore si anaven a canviar la festa del 9 d’octubre. I es va quedar tan ampla. Queda constància escrita: Levante-EMV el 18 de juliol de 2012.
D’entrada hi havia, i hi ha, un error en esta polèmica. Estos monuments no es planten en els casals, sinó en els carrers, i no són quatre trastos els que flamegen, sinó autèntiques obres d’art, efímeres, però obres d’art. Per tant, si els actes tenen lloc en la via pública, no sols deuen opinar els fallers, sinó tots els estaments cívics. I ha de decidir l’Administració, sí, però després d’haver dialogat amb els sectors interessats en la gestió de la ciutat des dels més diversos àmbits: econòmics, laborals o educatius, entre altres. L’objectiu ha de ser minimitzar els impactes negatius i maximitzar els positius. I si això és el que ha de primar en circumstàncies normals; és a dir, en falles primaverals, també s’hauria d’haver fet en situacions excepcionals com esta. Ignore de quines ments preclares va eixir la idea de passar estes festes a setembre quan agost tenia un doble avantatge: la dinàmica laboral és més baixa i, alhora, hi ha més turisme disponible i capaç de sentir-se atret per les festes falleres. Podem parlar de l’efecte negatiu del calor estiuenc, però dubte que, entre finals d’agost o principis de setembre, falleres o fallers, puguen percebre diferències en la incomoditat dels actes festius per causa de la temperatura.
Però encara queda una altre aspecte en relació a la ciutadania i estes falles, i no precisament menys important. Em referisc al relatiu a l’àmbit laboral. La vida econòmica de la ciutat recupera la normalitat en setembre. I, a més de l’entorpiment que suposa per la vida econòmica el tall absolut de la ciutat, hi ha la qüestió del trasllat dels treballadors des de l’àrea metropolitana a la capital i viceversa. Estem, no podem oblidar les esmentades declaracions de la consellera, en situació de risc. Cal per tant evitar les aglomeracions de gent. Ara bé, a l’hora d’encarar la situació de les falles en setembre, ¿com ha col·laborat la Conselleria de Transport? Se suposa que augmentant significativament la freqüència de trens, tant per la comoditat dels treballadors -que s’ho mereixen- com per minimitzar tot el possible el risc de contagi: no és eixe el cas. Transports ha deixat una freqüència en les hores punta de vint minuts; tres trens per hora: menys que en l’era del trenet. Vergonya, sí. Vergonya que una administració que es proclama progressista no tinga en compte els interessos de la classe obrera, sobretot en allò que fa a la salut col·lectiva. Amb la ciutat tallada al trànsit, més treballadors inclosos els que es desplacen en moto o, fins i tot en bicicleta o patinet, es veuen abocats al suburbà. Torne al dilema inicial, però ara de trens: no entenc com, dissabte i diumenge, la Conselleria de Transports sí que augmentarà la freqüència de pas amb motiu de les falles, i no pot posar més trens per transportar treballadors. No entenc perquè una cosa ha de ser en detriment de l’altra.
En fi, esperem que este episodi de falles estiuenques servisca perquè la ciutadania, el món faller i les administracions col·laboren a trobar solucions satisfactòries que permeten potenciar les falles amb el mínim perjudici a la ciutadania i el màxim benefici per tots: en el nom de les falles.
