Dia important. Començà ahir el nou curs de la joventut resistent. Testimoni en sóc de la Universitat Jaume I: s’hi està vivint el trenté aniversari del curs fundacional, el de l’inici de les ensenyances de la naixent comunitat –i encara que, en aquell temps, el curs començava a començar, ben passats el 9 d’octubre de la valencianitat original, i el 12 d’octubre de la imposada hispanitat.
La immensíssima majoria d’estudiants actuals encara no havia nascut; i la majoria del professorat o dels serveis, si havia nascut, encara no ho era. Eren altres les idees –menys tecnicisme burocràtic-, altres les modes de vestuari o d’existència diària, i ben altre el món en general i en particular.
No sé com vam començar aquell any 1991 la muntonada de classes i la meua feina de flamant Director de Publicacions –la primera amb peu d’impremta de la Jaume I, el meu llibre La crítica referencial, me’l vaig trobar editat amb coberta groga i grisa en tornar de Praga, on havíem anat una colla d’entusiastes en el primer intercanvi amb Europa, amb la Universitat Karlova, on els estudiants txecs es debatien en el renaixement del seu país: Txèquia en una nova primavera presidida per l’autor teatral Vaclav Havel, separant-se d’Eslovàquia sense rancúnies.
I ja anant al gra, diria que ja la primera classe, després d’un café tallat en un lloc decisiu de tota Universitat, la cafeteria, degué ser com la d’enguany: literatura sense divagacions. Així que ahir mateix –pots comparar-ho amb el teu ahir-, a mig matí, després de les salutacions i les moixaines optimistes del cas, començà l’assemblea ritual de l’aula, comparant literatura. Sempre oralment i sense massa formalismes, i si calia, fa trenta anys amb clarió a la pissarra, i ahir en lluminosa pantalla-tu-ja-m’entens.
La joventut de l’aula va anar opinant, però –ja dic, anant al gra- hi van comparéixer les primeres paraules de moltíssima i perenne actualitat: un dístic turmentat de Catul que comença dient Odi et amo; una Divisa de Joan Salvat que comença dient «L’estel d’un esguard»; una altra divisa de Maria Mercè Marçal que acaba dient «el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel»; i una feina personal, encomanada per a casa, i que debatrem en la pròxima sessió: el conte, història, pel·lícula, espot o resistència pura i dura, titulat Caputxeta roja.
