Som un país sembrat d’eufemismes. La ministra diu “factor de sostenibilitat” de les pensions i entens: ja veurem com les paguem en el futur. S’ha pervertit fins a tal punt la semàntica que ja no diuen inflació, sinó “pressió alcista” o qualsevol expressió que emmascare la realitat. És així com l’abús sexual d’un clergue esdevé “comportament inapropiat”, el transvasament d'aigua d'un riu a un altre passa a denominar-se “interconnexió de xarxes” i les famílies pobres deixen de ser-ho perquè ara són “famílies vulnerables”. Quan el president “remodela” el govern és perquè ha tirat alguns ministres “a la puta calle”, que diria l’inoblidable Antúnez de “Camera Café”. Si lliges l’anunci “se necesita señorita de buena presencia” has d’entendre que estiga de bon veure, ja que seria massa demanar-li també que siga bona en la faena. La pressió social ha buscat nous vocables per endolcir la tristor; de manera que l’asil esdevé “residència”, el malalt “pacient” i els suburbis “barris perifèrics”. Tecnicismes que em recorden la infantesa quan tiràvem d’eufemismes per anomenar la “coseta” de l’entrecuix.
Amb el rei emèrit podríem fer una enciclopèdia de l’eufemisme. En això d’edulcorar el llenguatge destaquen “inimputable” i “inviolable” com a sinònims d’absolució del delicte per endavant. “Juancho” —com li deia una de les “amigues íntimes” o de nyaca-nyaca— no és responsable ni dels seus rots; solament se li atribueix responsabilitat en els embarassos de la reina Sofía; que, per cert, fa dècades que no ha rebut cap “alegria” més. “Amiga” és un vocable que ha deixat de ser el que és per semblar una cosa diferent. Amiga amable, amiga admirable, amiga entranyable és la nova lletania borbònica. I és que en la lluita pel significant, el “campechano” viu sota la protecció de Santa Eufèmia, màrtir. Per això li deia “hermano”, i no “compinche”, a qui li transferia les comissions per l’AVE. Tot i això, el nostre “comissionista” és el rei més barat de la Història: només va costar un Franco.
