“A que no tienes huevos de contestarme, eres un cobarde que te escudas en tu cargo...”, li amollava en un fòrum des d’Alacant una tal A. Llobregat al president de la Generalitat, Ximo Puig. O “Los dirigentes incompetentes (en clara referència a Ximo Puig, deien des del Govern de l’Ayuso estos dies passats) no tienen que cargar las culpas sobre los que lo hacen bien”... Ell, el xic de Morella, que ha resistit la pandèmia com ningú i tenia la xifra d’incidència en la Comunitat més baixa d’Europa (tanmateix, ara, amb l’obertura y desescalada, la xifra de contagis ha apujat acceleradament al País Valencià, cosa que impel·leix l’honorable president a intensificar l’Atenció Primària mèdica, garantia de servici i al mateix temps de prevenció general futura); ell, que li plantava cara tant a Boris Johnson perquè vingueren turistes britànics cap ací, com davant l’Ayuso preguntant-se per què la incidència de casos de Còvid a Madrid repercutia tant negativament en la reputació d’Espanya a l’hora de rebre visitants, o per què la Ford tributa impostos a Madrid, o com és això que els funcionaris de l’Estat siguen en una proporció: Madrid 29’5%, València 4’1%; o que, per anar cap a Sevilla i Cadis o Algesires en tren des de València, hàgem de passar per Madrid.

Clar, Ximo està al mig de tot (ara sembla que es desdiu de l’impost corrector a Madrid), no pot apartar-se, i li’n cauen d’ací i d’allà. I ell toreja. Com en el cas de l’aigua. “Agua para todos”, guerra que el PP va alçar i no va aconseguir mai, havent tingut fins i tot majories a Madrid, la Manxa, València o Múrcia. I ara, amb la qüestió del possible retall del transvasament Tajo-Segura, Ximo, sabedor que l’oposició se n’aprofita de tot i torna a les guerres, va i diu també “agua para todos”, i a mi que em registren. Ja dirimiran els tribunals. Ximo aparenta estar tranquil, aparenta no tindre edat, amb perruquí i ulleres lleus i transparents, l’etern jove, tot i estar en política ja fa 38 anys, darrere unes banderes gens histriòniques com són “administrar, cautela, i un elegant i càlid valencianisme”. De totes maneres, li busquen les plomes amb els negocis del germà o les relacions personals. “No passa res”, diu, “i si passa...”.

Ah!, Peter Lim també trau el cap per damunt les jàssenes de ciment i dispara amb bala, perquè a Ximo se li acaba la paciència. I és que el nou Mestalla sembla com el Coliseum de Roma, una ruina majestàtica a visitar. Ja ho fan el gats de la rodolada, que hi campen sense camiseta, ni àrbitre ni control, ni consol... També Juan Bautista Soler, Paco Roig, Cortés, Llorente... ploren desconsoladament el que no pogueren conservar...

Un punt negre, un ifac, sí que té el Ximo: va recolzar la Susana Díaz en lloc de Pedro Sánchez. Potser Ximo no tenia bé les seues ulleres lleus i transparents en aquell moment. Error de càlcul. “Punyalada amb punyalada es paga”, diuen els filòsofs populars. Mercromina i esparadraps ja se n’han reservat. Siga com siga, perdonar, i fer com que un sent ploure, també és de cristians, pensaran els de Sánchez (començant pel descapçament del gran opositor a Puig: el torrentí José Luis Ábalos). El partit encara no s’ha acabat.

Massa pebrots damunt la taula. Serà cosa del Botànic, on també hi ha disquisició. La natura és així. A llaurar i a torejar!, sense temps a contestar si un és covard o valent, o si s’amaga darrere no sé què, o si ja té prou esparadraps comprats. La Generalitat, és a dir, Ximo, és de tots!