La confessió religiosa catòlica gaudeix d’un manifest tracte de favor que admet la Constitució quan assenyala en el seu article 16 que els poders públics tindran en compte les creences religioses dels espanyols; i així és des de fa segles. La qüestió religiosa ha sigut una explicació clau de molts esdeveniments històrics, però, des de la perspectiva d’anar cap a una democràcia moderna i avançada, aquest és una tema que cal abordar.

El tracte de favor que he esmentat es ve a traduir en una sèrie de privilegis dels quals l’Església fa ús, i, fins i tot, en algun casos un abús. Aquests dies ha sigut notícia l’Impost de Béns Immobles (IBI), una càrrega fiscal que els ciutadans i moltes entitats públiques i privades paguem, i per la qual, en virtut d’una exempció, l’Església no tributa. Tal circumstància ve funcionant en base als Acords de l’Estat i la Santa Seu de 1979, així com en altres disposicions legals posteriors, com és la norma que regula els ingressos dels ajuntaments. Tot i pensant que aquest criteri hauria de deixar d’existir, amb les modificacions legals corresponents, s’ha anat plantejant un punt concret que suposa un clar abús: es tracta de diferenciar els edificis religiosos amb una funció de culte o funció religiosa, d’aquells altres immobles que, sent propietat de qualsevol congregació catòlica, estan llogats a entitats lucratives privades i que, per tant, no són més que un negoci.

En el nostre territori hi ha un cabàs d’habitatges i locals comercials que sent de titularitat eclesiàstica són objecte d’explotació com a negoci. No fa molts anys, una entitat laïcista va elaborar un llistat que es va fer públic i no va ser objecte de rectificació per part dels respectius gestors religiosos. Des del 2015, data en la qual ens deslliurem dels governs de la dreta, s’ha parlat del tema. En alguns ajuntaments li estan donant voltes i qualificades veus han considerat que existeix un ús fraudulent del privilegi; per exemple, resulta que les universitats públiques tributen l’IBI pels seus edificis no afectes a l’ensenyament universitari en contrast amb la situació que hem mostrat. A la ciutat de València hi ha un cas molt revelador, el del Convent de l’Encarnació, la major part de la qual està ocupat per locals comercials en règim d’arrendament; un nombrós conjunt de ciutadans ens dirigim anys arrere al nostre ajuntament denunciant la discriminació que patíem, en tributar mentre que la propietat del convent no el feia per uns béns dels quals treia profit.

Hem llegit aquests dies que a Barcelona la justícia ha dictat una sentència segons la qual les propietats eclesiàstiques no afectes a un ús religiós han de tributar per l’IBI. Així doncs, aquesta és la situació, seria un pas, xicotet, però positiu, en tant continuaríem esperant reformes de fons i substancials.