Ho llig en l’edició de Levante-EMV de dissabte 4 de setembre: protesten les dones a Kabul per a reclamar la seua participació en el govern. I ho fan a cara descoberta, en sentit estricte. Emparades sols en les ulleres de sol criden i mostren cartells humils en els què expressen la seua dissidència respecte al paper assignat pels talibans a la dona afgana. La notícia em colpeja: han desafiat la inexorable llei del burka. I la pregunta m’ix inevitable. En una situació paral·lela, on un moviment armat patrullara els carrers, sense cap fre o límit, i jo correguera un risc cert de detenció i posterior tortura, ¿seria capaç d’eixir al carrer a protestar? La qüestió m’atenalla perquè intuïsc la resposta.

Temerós per la sort d’estes dones contestatàries m’alce a buscar un llibre: ‘Syngué sabour. Pierre de patiente’. En l’edició castellana, ‘La piedra de la paciencia’. Com l’Aureliano de Borges, em sé culpable de no haver llegit la meua biblioteca completa. El llibre ix de l’estat de dormició en el què, durant uns quants anys, ha estat esperant-me. Em van regalar este premi Goncourt de 2008, però no m’abellia llegir-lo, em repel·lia el tema. Ara, però, el llibre m’ha cridat. I així, d’una assentada, o quasi, he devorat esta novel·la breu, poderosa i fascinant, d’Atiq Rahimi. Repetisc, amb considerable retard. Dit això, m’he alegrat enormement d’haver-la llegit en este moment històric. Després, he evocat altres dos novel·les. Una d’elles, ‘Cinco horas con Mario’, de Miguel Delibes. Rahimi i Delibes ubiquen l’acció en una estança on les dones es troben totes soles amb el seu home inert: be mort, bé comatós. En este aïllament anem descobrint el passat dels matrimonis i les frustracions de les esposes mitjançant paraules que brollen aparentment inconnexes, a l’atzar: monòleg, diàleg interior. Quan ningú més escolta, l’expressió de les dones és lliure, i el passat dels hòmens també ix a la llum tamisat pels records de les mullers irremissiblement soles. En el cas de l’afgana el seu monòleg traça, a més, tota la frustració ocasionada per l’home que optà per l’ofici de les armes abans que pel compromís quotidià amb els seus.

Rahimi situa la dona afgana en el context d’una ciutat en guerra, cosa per la qual, l’altre llibre que he rememorat ha sigut ‘Una mujer en Berlín’, oficialment d’Anònima; és a dir, d’una autora que hagué d’ocultar el seu nom per no afegir una nova repressió a la seua llarga llista de patiments. La primera la va experimentar durant els estertors del règim nazi amb els soviètics a les portes de Berlín; la segona durant la venjança dels soldats de l’Exèrcit Roig contra les dones i, la tercera quan va haver d’amagar el seu nom per no ser exclosa de l’Alemanya de la postguerra. Ella en el seu quadern ja havia anotat el rebuig que li provocava la prepotència dels nazis armats contra la població civil, nazis que encara llançaven soflames patriòtiques buides, fantotxes uniformats incapaços d’impedir l’avanç de l’Exèrcit Roig. Després va escriure sobre les violacions a què van ser sotmeses les dones de la capital, inclosa ella mateixa.

Ara bé, acabada la guerra, la societat va preferir submergir-se en una amnèsia col·lectiva. No interessava saber tot el que les dones havien sofert com a conseqüència de la follia col·lectiva nazi. No recordar. L’Alemanya nazi va invadir la Unió Soviètica amb qui, per cert, havia firmat un pacte d’amistat. I la conseqüència no va ser la victòria preconitzada de la raça superior, sinó la derrota total i el calvari de les dones, a Berlín per part dels soviètics. Un moment, cal ser justos: en l’avanç dels aliats occidentals per Alemanya l’abús contra les dones no va ser precisament esporàdica, cosa que no acostuma a recordar-se. Per tot això, no va ser sinó passades unes dècades que ‘Una mujer en Berlín’ va ser reeditada i reconeguda com una gran obra literària.

Dones, conflictes armats i memòria. Elles són les que s’emporten, sempre, la sort pitjor. Més amnèsia: Gonzalo Queipo de Llano, cap de l’Exèrcit d’Operacions del Sud durant la Guerra Civil espanyola i, en la pràctica, el darrer virrei d’Andalusia, alenava, des de Radio Sevilla, a l’abús sexual de les seues tropes envers les dones de la zona republicana. I això és història. I, com en el cas d’Alemanya, el mant del silenci cobrix excessives zones del passat. En Alemanya, però, no sols s’ha condemnat el nazisme, sinó qualsevol forma d’expressió nazi.

Les dones afganes han desafiat el poder establert dels talibans. Eixa valentia no pot quedar aïllada. Per això he de citar un paral·lelisme amb el moviment obrer. En 1984, la primera ministra britànica Margaret Thatcher estava aplicant la seua política neoliberal i en un context d’atur els miners van témer patir la mateixa sort que la dels treballadors de l’acer i quan començaren els tancaments de mines va començar la vaga. No és ocasió d’entrar en detalls: després d’un any de resistència, els miners, amb el cap cot, hagueren d’abandonar la vaga. Mentrestant, els sindicats europeus, amb una ceguera impressionant, havien mirat cap a una altra banda en lloc de recolzar, de manera efectiva, els companys britànics. La conseqüència va ser terrible per als treballadors: les mesures neoliberals, a manera de taca d’oli, s’estengueren per tota Europa retallant els drets laborals i l’estat del benestar.

Ara les dones afganes han eixit al carrer. Han demostrat una capacitat de força i de resistència contra el masclisme armat realment encomiable. No podem repetir errors històrics i no vore. La resposta dels grups feministes, cívics i de defensa dels drets civils no pot ser el silenci. Negar la solidaritat implica assumir la condemna de les dones afganes: l’esclafit dels seus cranis rebentats, un a un, contra les pedres. Que Attia Rahimi no haja de publicar-ho.