Mario Benedetti, que si no haguera faltat en 2009 hauria fet hui 101 anys (eventualitat que segurament no passà mai pel seu cap, ja que estava delicat de salut), va escriure el poema “De qué se ríe?”, dolorosament actual al País Valencià: “En una exacta foto del diario, señor ministro del imposible, vi en pleno gozo y en plena risa, su rostro simple. Seré curioso, señor ministro, de qué se ríe, de qué se ríe...”. De què es riu senyora ministra d’Economia Nadia Calviño? Li pregunten pel model de finançament i contesta que “és complex”, que “s’haurà d’abordar”, que “trobarem solucions els propers anys”, que si això que si allò, que si naps que si cols. Així que jo també sóc curiós com Benedetti i pregunte: de què es riu senyora ministra, de què es riu?

En això del finançament vivim un present d’indicatiu irritat per culpa d’un pretèrit imperfecte (imperfecte perquè una mala negociació va legitimar l’infrafinançament). I si el passat és irremeiable, el futur és impredictible perquè, com de costum, és el verb que conjuga la ministra: ‘farem’, ‘abordarem’, ‘trobarem solucions’. I veient com ens passen amb raons, tant el PP com el PSOE quan governen, el canvi de model de finançament és tan incert com el futur d’Afganistan. I així estem. Castigats per un passat del qual no hi ha manera de lliurar-nos, ja que es recicla constantment projectant-se sobre el futur i arrabassant-nos el present. Cap novetat. Ja ho va dir Benedetti: “Hay ayeres y mañanas, pero no hay hoyes”.

No descobrisc la sopa d’all si dic que la ministra d’Economia ens ha regalat un variat codi d’excuses d’escola de cagons, a propòsit del finançament autonòmic. I saben què? Ja he vist eixa pel·lícula. Es diu “Quina toquem, mestre? La de sempre!”, i de la que cada govern en fa un ‘remake’ per guanyar temps i no afrontar el problema, tot i oferint el que ací i a Jericó són excuses de mal pagador. És un serial repetit, com els ‘culebrons’ de mitja vesprada. L’única diferència és que aquest sempre acaba mal.