Un dels exercicis que fem en el curs de llenguatge administratiu és detectar expressions encarcarades, formes i maneres de redactar molt allunyades del llenguatge comú i que naixen d’una voluntat de posar distància entre l’administració i la ciutadania. Quan intentem usar aquelles expressions en un diàleg quotidià les rialles esclaten en l’aula: «Pel meu fill ha sigut comprat el pa», «¿has realitzat ja el llit?» o «la meua cunyada implementarà l’eixida del cap de setmana». La claredat, la concisió, l’exactitud en l’expressió són mostres de bon govern i acosten el govern a la societat.
Paraules planes i genuïnes com ara ‘adés’, ‘enguany’, ‘alhora’ tan vives en l’ús oral es bandegen per altres suposadament més cultes com ‘abans’, ‘este/aquest any’ i ‘al mateix temps’ i no, no és un problema de la nostra llengua, és un vici desgraciadament comú. Laín Entralgo es queixava que en els telediaris de TVE res començava ni acabava, tot s’iniciava i finalitzava. No ha calgut traduir els exemples perquè compartim el mal ús, per desgràcia. No tinc res en contra del verb ‘iniciar’, però reivindique l’ús de ‘començar’ o ‘encetar’ perquè donen vivor al text i perquè, si no els usem, escampem la percepció que no són correctes o vàlids per a contextos formals. Amb l’adverbi ‘debades’ passa una cosa semblant. La primera accepció és la de com garbellar l’aigua, «en va, inútilment. He fet el viatge debades», com mantindre una conversa amb un troll en Twitter. La segona accepció ens remet a ‘gratis’ «gratuïtament, sense pagar o cobrar res. Hem aconseguit gratis les entrades». Els convide a buscar la paraula ‘debades’ en textos amb els preus de les entrades o les exempcions en les taxes d’un examen.
Dissabte que ve, 18 de setembre, celebrarem per segon any consecutiu el Dia Mundial per la Igualtat Salarial. Un dels objectius de l’ONU és reduir l’escletxa en els salaris que cobrem hòmens i dones. Una distància que al nostre país se situa en el 21,41 per cent i es revela en el fet que les espanyoles cobrem una mitjana de 5.726,30 euros menys que els espanyols. Dit d’una altra manera, les dones, al nostre país, treballem 51 dies a l’any debades. Diuen que debades ningun frare pega cabotades, a veure si la solució estava en posar-nos un hàbit!
