Com cada any, en començar un nou curs escolar, un cúmul de sensacions envaeixen les ments i els cossos d’aquelles persones més directament implicades en la comunitat educativa. Les papallones en l’estómac de l’alumnat motivades pels sentiments contradictoris entre el fastig d’acabar les vacances, les ganes de retrobar-se amb antigues companyies i l’expectativa per totes les coses noves; el desig de les famílies de recuperar horaris i rutines, i la inquietud del professorat pels reptes del nou any acadèmic són constants cada mes de setembre. Però la pandèmia ha modificat la quotidianitat en tots els aspectes de la nostra vida i ha tingut gran repercussió en l’àmbit escolar. En iniciar el curs 2021-2022, a totes aquestes sensacions cal afegir la preocupació: preocupació de l’alumnat pels canvis en l’organització, preocupació de les famílies per la seguretat a les aules i preocupació del professorat davant els canvis metodològics exigits per les noves formes d’ensenyament-aprenentatge.

Tanmateix, des d’aquestes pàgines del suplement AULA vull convidar a l’optimisme. Crec que l’esperança és una actitud essencial per a abordar el nou curs amb garanties. No és moment de tornar a reflexionar sobre el període de confinament o la tornada a les aules del passat curs, que ja han sigut prou analitzats, però el passat és sempre espai d’aprenentatge per a abordar el futur, i de l’experiència recent em quede amb dos aspectes: la constatació de la necessitat que els centres educatius estiguen oberts i amb la màxima presencialitat possible, realitat reconeguda internacionalment, i l’evidència que l’alumnat té ganes d’aprendre, i ho fa, fins i tot en circumstàncies adverses, com mostren les opinions de l’alumnat de l’IES Juan de Garay, en el monogràfic de fi de curs d’aquest mateix suplement.

Perquè la realitat és que a la Comunitat Valenciana el nou curs arranca amb aules més segures, seguint els protocols recomanats per les autoritats sanitàries, amb el professorat immunitzat i amb l’alumnat major de 12 anys en procés de vacunació; comptem amb 5.042 docents més que en el període immediatament anterior a la pandèmia; s’ha impulsat notablement l’ús de les TIC i s’està procedint a la digitalització de tot el sistema educatiu. A més, s’han creat 6.526 noves places per a estudiar Formació Professional i s’han obert 197 nous cicles. Crec que aquestes dades deixen marge a l’optimisme. Evidentment es detectaran mancances, i és obligació dels qui treballem en el sistema educatiu detectar-les per a poder corregir-les i fer propostes de millora. Però també es donen les condicions per a poder fer grans coses en el món de l’educació.

El gran esforç que han fet els equips directius per a organitzar els centres, el que va fer el curs passat el professorat per a adaptar-se a noves maneres d’exercir la docència i la predisposició de l’alumnat a aprendre, juntament amb la presencialitat ja esmentada, creen un marc idoni per a la innovació. De la crisi de la pandèmia pot sorgir l’oportunitat de la innovació, d’educar per al futur com tantes vegades ha assenyalat Andreas Schleicher, Director d’Educació i Competències, de l’OCDE. És imprescindible també, per descomptat, la implicació de les famílies i de tots els que directament o indirectament treballem en educació, però també la de tota la societat. No portaré a col·lació allò de la tribu, però sí que crec oportú recordar que en les mans de l’alumnat de hui està el futur de tothom.

I és que estic segura que hi ha un punt de confluència en el qual tots estem d’acord: l’alumnat és el que dona sentit al sistema educatiu, i el nostre objectiu ha de ser proporcionar-li el millor ensenyament possible. En el curs 2021-22 tenim un repte per davant, però la recompensa val la pena.

*Rosa Cañada és presidenta del Consell Escolar de la Comunitat Valenciana (CECV).