Són persones que aquests dies han estat notícia per la seua relació amb la nostra llengua. D’animadversió en un cas i d’estima, per part del menut Sami i el seu professor, Ismael.
I és que a Moncofa, uns turistes madrilenys que estiuegen en aquesta ciutat de la Plana Baixa, fa unes setmanes mostraren la seua mala educació protestant sorollosament i interrompent l’obra que es representava, (Riures en valencià), mentre exigien l’espanyol.
Una actitud totalment diferent és la de Sami, un xiquet valencià que estima la nostra llengua. A finals del curs passat, els pares de Sami van escriure una emotiva carta a Ismael, el professor de valencià del xiquet. El matrimoni, en un text en castellà, s’adreçava amb agraïment a Ismael, donant-li les gràcies per “todo lo que has hecho por Sami”. Els pares deien en aquesta carta, que el seu fill “siempre nos dice que los días mejores son el lunes y el viernes ¡porque toca mucho valenciá!”. El matrimoni deia al professor del seu fill, que Sami “nos cuenta cuánto le gusta el idioma valenciá.... i siempre busca el valenciá en carteles, revistas, etc...nos pone canciones en valenciá” i per això els pares de Sami lloaven així la tasca docent d’Ismael: “Podemos decir que has podido inspirar un verdadero interés hacia el valenciá ¡lo que demuestra el gran profesor que eres!”. La carta dels pares de Sami acabava donant les gràcies a Ismael “por todo lo que has enseñado a nuestro hijo, y todo el cariño con que lo has enseñado”.
Afortunadament el País Valencià té nombrosos mestres com Ismael, que estimen i fan estimar la nostra llengua als seus alumnes. I Escola Valenciana és el gran tresor dels valencians, ja que els mestres viuen amb passió la docència i saben transmetre als seus alumnes, aquesta mateixa passió pel valencià. He conegut mestres d’ahir i de hui, que viuen amb passió la transmissió de la nostra llengua, com Gabriel Garcia i Roser Millet, Josep Millo, Llorenç Gimeno, Irene Guillén, Vicent Malonda, Toni Martí, Mª Rosa Diranzo, Josep Requena, Vicent Niclòs, Xavier Pardo, Glòria Olivares, Agustí Ventura, Àngel Canet, David Pagès, Emili Selfa, Oreto Masià, Enric Ferrer, Vicent Faus, Vicent Ortega, Francesc Mulet, Robert Martínez, Isabel Miquel, Miquel Puig, Oreto Trescolí, Paco Sanz i molt d’altres.
Quan algú no estima la llengua del poble que l’acull (com els madrilenys que a Moncofa van protestar perquè un espectacle era en valencià), ell mateix es qualifica. Pel contrari, quan uns pares, castellanoparlants, agraeixen al professor de valencià del seu fill tot el que fa pel xiquet, demostren, en la seua senzillesa, una grandesa que no tenen (per molt famosos que siguen), aquells que menyspreen la llengua del poble on viuen.
Com ha dit l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en relació a l’episodi ocorregut a Moncofa, “Una societat malalta és aquella que ni accepta ni respecta la diversitat, inclosa la diversitat lingüística. Els valencians, dins del nostre territori, tenim el dret d’expressar-nos en valencià i també el d’oferir qualsevol tipus de manifestació cultural i artística en la nostra pròpia llengua. L’incident ocorregut a Moncofa amb l’espectacle de monòlegs, “Riures en valencià”, demostra la intolerància, una vegada més, d’aquells que consideren només el castellà com l’única llengua vàlida. Menys uniformisme i més diversitat”. Per això he trobat molt important el que ha dit el professor Àlex Arenas en relació a la protesta dels madrilenys a Moncofa.
Ara bé, quan el president de la Generalitat, Ximo Puig, felicita la ciutat d’Elx en una piulada, desitjant “todo mi afecto y ánimo para la familia del Misteri d’Elx”, com si el Misteri es representara en castellà, decep tots els qui estimem la nostra llengua. I diu molt poc a favor d’ell, que com a president del País Valencià hauria de ser el primer a utilitzar la nostra llengua, sempre que faça referència a un poble valencianoparlant. Aquesta piulada de Puig em recorda el telegrama del president Alberto Fabra, en castellà (també), que vam rebre les meues germanes i jo amb motiu de la mort del nostre pare. Un telegrama que vam retornar al president Fabra, pel menyspreu que mostrava a la nostra llengua.
Estic totalment d’acord amb el que va dir Jordi Badia fa uns dies: “Que no ens alcen la camisa; si no hi fem res, anem cap a l’extinció” del valencià. Per això tots els qui estimem la nostra llengua no podem fer mai cap pas enrere, sinó que l’hem de defensar cada dia per no perdre-la ni deixar que acabe morint.
