Com no tenim prou amb la desfeta que s’anuncia amb els nous i gegantins parcs eòlics, ara som sabedors que volen instal·lar grans parcs fotovoltaics a les terres interiors, al món rural. Els projectes d’algunes d’estes macro plantes sobrevolen, com si de voltors es tractés, les meues estimades comarques de la Costera i la Vall d’Albaida, entre d’altres; en terres on el silenci encara és místic i les aigües saludables.
Fa ja un temps que proliferen a tot el conjunt de l’estat horts solars que abasten superfícies gegantines. Amb ells ja han començat a transformar-se radicalment els paratges i entorns de zones rurals de l’interior valencià. Donades les característiques tècniques i constructives d’estes grans plantes fotovoltaiques, així com la seua localització, sorgeixen recels i temors d’una part de la societat preocupada pels valors ambientals i culturals de les nostres muntanyes i paisatges rurals tradicionals. La ’indignació recorre les mirades davant el fet que l’energia generada ha de ser traslladada a grans distàncies per mitjà de colossals línies aèries d’alta tensió.
El pla valencià de generació d’energia solar entra en contradicció flagrant amb l'intent de revitalitzar gran part de les nostres comarques interiors amb el turisme rural. Cal pensar que un parc fotovoltaic com els projectats, requalifica els terrenys més solitaris i emblemàtics com a sòl industrial, fent malbé vies pecuàries, jaciments arqueològics, parets de pedra seca centenàries, el discórrer de senders homologats... A més, cada gran central fotovoltaica destrossa l’estètica del món rural amb el seu mar d’espills. De fet, l'impacte que produeixen ja entre turons i cimes, els que hui estan ja en funcionament, ha deixat perplexos fins i tot als mateixos ajuntaments i polítics que donaren el sí a la seua instal·lació.
El pla tan sols impedeix les instal·lacions fotovoltaiques als parcs naturals valencians i zones de la Red Natura 2000 Europea. La resta del territori queda orfe davant els grans grups inversors que tan sols cerquen el rèdit econòmic, i no tenen en compte el valor d’un paisatge i unes terres agrícoles úniques al planeta.
D’altra banda, no s’ha contemplat la fragilitat del territori i paisatges valencians. Estem parlant que el nostre país està conformat per una estreta franja litoral de menys de 100 km d’amplària i uns 450 quilòmetres de longitud. Un territori que conforma estretes valls i foies, on les instal·lacions d’estes macro plantes fotovoltaiques seran visibles des de qualsevol punt de cada comarca per part de la ciutadania- tant la que hi resideix, com la que puga vindre a fer turisme. Evidentment, ni els tècnics, ni els polítics, ni la nostra classe empresarial coneix la realitat històrica, cultural i ambiental d’estes contrades. En cas contrari mai autoritzarien, fiquem per cas a terres com les de les foies de La Font de la Figuera o les Alcusses de Moixent, la instal·lació d’estos gegantins parcs fotovoltaics.
I tan trist com l'impacte paisatgístic i ambiental és la informació que els ha arribat als propietaris de camps de conreus de secà. Què senzill és emmudir les seues veus amb la promesa de diners fàcils. Sembla un sarcasme el fet que es presenten les centrals fotovoltaiques que es volen instal·lar a les terres interiors, com una font d’electricitat per a centenars de milers de persones, quan en tots els pobles dels voltants tan sols viuen uns milers de persones. Una prova més que este model de generació d’energia fotovoltaica, deuria estar descentralitzat i atendre les demandes concretes de cada comarca de l'interior, amb un altre model de parcs fotovoltaics més menuts.
I més trist inclús és intuir, quasi amb tota certesa, que els parcs fotovoltaics projectats al territori valencià, no compleixen la Convenció Europea del Paisatge de 2004; probablement tampoc la més jove Llei Valenciana del Paisatge. També resulta especialment dolorós pensar que els actuals escassos veïns i veïnes d’estes muntanyes han mantingut en peu, al llarg de les darreres dècades, el llegat dels seus avantpassats: uns entorns culturals i naturals agrícoles irrepetibles que conformen paisatges harmoniosos dignes de millor sort. Les darreres dècades, a Terres dels Alforins, per exemple, amb un esforç descomunal s'han habilitat cases rurals en cada poble, s'ha restaurat gran part de l’arquitectura civil i religiosa més rellevant, s’ha aconseguit crear un mercat de turisme enològic dels més rellevants de l’Estat Espanyol... En definitiva, s'ha apostat pel turisme rural o d'interior, el valor del qual és l’atractiu d’uns turonets on el silenci abraça cada dia el bon viure.
L’impacte sobre el paisatge serà (està sent ja a la resta de l’estat) d’una magnitud i un calat sense precedents en la història dels paisatges al nostre país. I amb dues peculiaritats: la primera és que les gegantines centrals fotovoltaiques seran ben visibles a les nostres delicades valletes i foies interiors; l’altra serà la violació que produiran en les contrades més íntimes de les muntanyes. Instal·lar a terres com les de la Costera o la Vall d’Albaida una obra de tal impacte visual i territorial, és arrabassar la màgia que aporta el silenci, la solitud, la llunyania a les zones urbanes, la presència de la vida salvatge de la flora i de la fauna, el treball pacient i silenciós dels llauradors i ramaders... I a nosaltres les persones urbanes, el dret a gaudir de l’emoció que aporten les terres rurals d’interior. Allí on resta l’últim gram del nostre imaginari viatger, hui tan maltractat per l’existència massiva d’infraestructures humanes. De fet, hi ha agències de viatges europees que han amenaçat amb deixar d’enviar clients a territoris envoltats pels reflexos dels espills de les plaques fotovoltaiques del progrés a l’inrevés.
Però hi ha impactes també ben directes sobre el medi ambient. Per baix de les plaques fotovoltaiques, o es cimenta el terra o es llança herbicida, amb la corresponent pèrdua de biodiversitat. I pel que té a veure amb les inversions i diners que generen estes macro plantes, sembla que la seua rendibilitat en la fase de construcció marxa fora del nostre país, en no contractar-se treballadors locals. I, a més, les plaques solars arriben des de Xina.
I com diguem tots o totes els que ens oposem a estes gegantines centrals fotovoltaiques, no estem en contra de la generació d’energia captada del sol. El que estem és radicalment oposats a estes ocupacions desmesurades dels nostres camps agrícoles de secà, dels nostres paisatges rurals, sagrats per a totes nosaltres.
Per què no implementar menudes centrals fotovoltaiques a cada poble, connectades al seu consum, després d’omplir sostres de fàbriques i moltes cases amb plaques solars? Parlem també de plantes fotovoltaiques sobre les làmines d’aigua de les gegantines basses de reg que s’han construït les darreres dècades. O de l’exemple de Corea del Sud, amb parcs fotovoltaics allargassats pel centre o les vores de les autovies, on per baix dels panells discorren carrils bici. Però eixa ja és una altra història que s’oposa als negocis tèrbols de les grans multinacionals que no tenen ni idea que les terres nostres són herència d’íbers, romans i àrabs i, per tant, són sagrades i intocables. Algun directiu o gestor de les empreses que opten a construir estes barbaritats sap on està, fiquem per cas, el poblat ibèric de les Alcusses? Tan sols demanem respecte a la nostra història, el nostre patrimoni cultural i natural, i la nostra aposta per continuar vivint amb dignitat dels nostres conreus tradicionals. Els agrairíem un gram d’empatia. Redéu!
