La renovació del Consell General del Poder Judicial s’assembla cada cop més a la cursa d’un canòdrom. El PSOE busca l’acord qual gos llebrer que corre darrere d’una llebre mecànica que maneja el PP; i quan està a punt d’agafar-la, aquesta accelera i mai no la caça. Després de tres anys s’haurà adonat ja que renovar el CGPJ és tan impossible com el gos atrapar el conill, i que el PP és mestre en inventar excuses. Quan no és Podemos, són els indults, o els independentistes, o proposa canviar les regles de joc. Quan no són cols són naps, quan no són naps són penques. Tota una bateria d’excuses per a evitar la renovació.

Dies enrere, Rafa Esteve-Casanova descrivia en Levante-EMV la promiscuïtat entre PP i membres de la cúpula judicial; així que no insistiré en la complementarietat mútua d’interessos. Em centraré en la nova estratègia dels populars que, esgotada la reserva del dipòsit de les excuses, es neguen ara a donar cap excusa més. I no ho dic jo. Cite com argument d’autoritat Pablo Casado: o reformen la llei orgànica del Poder Judicial o «abandonen tota esperança», ha dit parafrasejant la inscripció que Dante Alighieri va penjar a la porta de l’infern de La Divina Comèdia. Diran que l’esperança és l’últim que es perd; però, si mai no n’hi ha hagut, quina esperança podem perdre?

La clau per a renovar el CGPJ està en respectar les regles de joc vigents i no canviant-les a mitat del partit. Però el PP adopta l’estratègia de Nalebuff i Brandenburger en «Teoria de Jocs»: els guanys no es deriven de jugar d’una manera diferent, sinó de canviar de joc. O de regles. I en això està. Com diria un jugador de truc, intentant barallar i donar de nou. A sobre, escudant-se en el lloable objectiu de despolititzar la Justícia (admetent així que està polititzada). Es pot canviar la llei per a renovar el Poder Judicial? I tant. El que no resulta lògic és amenaçar amb un ultimàtum i amb el procés de renovació iniciat. I més quan el canvi de la llei acaba de ser rebutjat al Congrés.