El passat dimarts es va commemorar el dia que dona nom a aquest article. Les activitats de sensibilització són encara necessàries pertot arreu perquè encara hi ha molts llocs on la possibilitat d’interrompre l’embaràs voluntàriament no és possible.

La dreta política, de la mà sempre de l’Església Catòlica, sol impedir que aquest dret de les dones es puga gaudir sense problemes. Recordem el recent retrocés d’aquest dret a l’Estat de Texas als EE.UU. de la mà del governador republicà Greg Abbot, o a Centreamèrica a països com El Salvador, Honduras o Nicaragua on l’avortament, encara que siga una pèrdua espontània, és considerat homicidi.

A l’Estat Espanyol aquest dret està regulat per la Llei Orgànica 2/2010 de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs. Les condicions regulades en aquesta llei, que va substituir a la llei de terminis del 85, es van vorer «retocades» pel PP en 2014 qui, en principi volia canviar la llei per tornar a la de terminis. Afortunadament el moviment feminista organitzat en la marxa anomenada «El tren de la Libertad» va aconseguir aturar aquella bogeria del ministre Ruíz Gallardón que va haver de dimitir. La dimissió de l’impulsor d’aquell intent de regressió no va aconseguir que el seu partir els retirara aquest dret a les dones joves menors d’edat que ara, només poden interrompre el seu embaràs amb el permís parental.

Ara, el Ministeri d’Igualtat diu que vol reformar la llei per actualitzar-la i, la veritat, li vindria bé una actualització. I dic això perquè acabem de conéixer com encara hi ha dones que no poden exercir el seu dret perquè hi ha metges i, supose que també metgesses, que fan valdre la seua objecció de consciència per damunt dels drets de les dones. I, soc de les que pensa que un sentiment, pensament o opinió mai deu estar per damunt dels drets de les persones. En tot cas, s’hauria de regular aquesta objecció de consciència per tal de garantir els drets de les dones que volen interrompre el seu embaràs.

Hi ha un altre tema que també s’hauria de regular i és l’assetjament permanent que sofreixen les clíniques que practiquen aquesta intervenció i el personal que treballa allà. Així com l’anomenat «període de reflexió», que el que fa és, de manera indirecta, que la dona repense la seua decisió. Com si quan les dones prenem aquesta decisió, no s’haguera pensat i repensat mil vegades.

Però el que segurament resultaria més eficaç seria una bona inversió en educació afectiu-sexual en totes les etapes educatives, per tal que les criatures conegueren i respectaren els seus cossos i els de la resta. També ajudaria a previndre moltes agressions masclistes i homòfobes. Estic segura d’això.

Perquè millorar les lleis és avançar en drets. I aquest és un dret de les dones. Perquè les dones hem de tindre llibertat i autonomia sobre els nostres cossos i no hem de permetre que siguen tutelats per ningú i, molt menys, per l’Església Catòlica.