S’acaba de celebrar la Setmana de la Mobilitat Sostenible i el dia sense cotxes a tot Europa. Com sempre, se’ns tracta de convèncer de les bondats d’un nou model, amb la bicicleta com a vehicle ideal, lliure de contaminació, amb pacificació dels carrers i dels entorns escolars, de seguretat viària, amb espais suficients per al joc i l’esbarjo, amb transport públic, net i col·lectiu gratuït(?)... Ens posen un caramelet als nassos durant uns dies i de sobte se’l tornen a guardar fins a l’any següent, en una jugada de trilerisme polític que ja dura dues dècades.      

És cert que s’ha produït un augment de quilòmetres de carrils bici a tot l’Estat espanyol, però la realitat és que la cosa no està per a tirar coets. El retard històric en relació a la resta d’Europa i a les necessitats de la població és encara monumental. Algunes ciutats s’hi han anat espavilant i han incrementat les vies ciclistes, però encara són escasses. És clar, partint d’una situació tan misèrrima, una mínima actuació no passa desapercebuda. Els detractors de l’ús de la bici segueixen posant tota classe d’entrebancs contra el mitjà de transport més ecològic, saludable i eficient de tots.

I la cosa no pinta gens bé si ens atenem a les inversions previstes enguany per al foment de la mobilitat activa: aquella que es produeix gràcies a l’activitat física, que usa l’energia del nostre cos per tal de desplaçar-nos. Una mobilitat basada en anar a peu per a itineraris curts i anar amb bicicleta per a tota classe de trajectes. L’Estat espanyol hi dedicarà només un pressupost de 7’8 M€ –el mateix cost de construir un sol quilòmetre d’autovia–. A distància infinita dels 326 de G. Bretanya, els 320 de França o els 305 d’Itàlia. Uns diners aplicats en la construcció de carrils bici, en incentius per a la compra de bicicletes i en mesures destinades a reduir l’impacte del trànsit dels cotxes a les ciutats.

Malgrat l’impuls del govern de la ciutat de València, certament no destaca en el rànquing ibèric, ni molt menys en l’europeu. Està per darrere de Castelló i Alacant. I molt pitjor que Viena, Amsterdam o Brussel·les. Segons les organitzacions defensores de l’ús de la bici, els carrils actuals no són suficients ni segurs. Després de tants anys, encara no se n’ha fet una xarxa completa; ni existeix una connexió entre tota la zona metropolitana; els carrils compartits amb vianants són incompatibles i els que van pel carril bus resulten molt perillosos.

Queda un llarg camí per a poder arribar a la sola de la sabata de ciutats com Copenhaguen, on hi ha més bicicletes que habitants, que són usades per al 50% dels viatges diaris per anar a treballar o a estudiar –front al patètic 3’5% de l’Estat espanyol–. O com París, on estan a punt d’aconseguir un carril bici en tots els seus carrers. O els més de 37.000 Km de carrils bici als Països Baixos, que connecten tots els carrers i totes les ciutats. Una altra assignatura pendent dels polítics espanyols que ja estaria aprovada si els milers de milions regalats a Florentino Pérez pel Castor o per les autopistes radials de Madrid s’hagueren dedicat a promocionar i garantir l’ús de la bicicleta de manera segura i pertot arreu.