Entre el gremi de filòlegs circula una anècdota segons la qual, un dia de la dècada dels anys 80, un estudiant de postgrau s’adreçà a Joan Fuster, aleshores professor de doctorat de la Facultat de Filologia de la Universitat de València, per a comunicar-li la seua voluntat de portar a terme un estudi sobre l’ús dels pronoms febles en l’obra fusteriana. I el savi de Sueca li contestà: «Deixa-ho córrer. Sempre me’ls han posat els correctors».
Més enllà del sarcasme que impregna la resposta, sembla oportú destacar que, de ser certa, l’anècdota assenyalaria dues coses, com a mínim: d’una banda, que Fuster devia pensar que, entre els seus llibres i treballs, s’amagaven desenes de temes més interessants que no el dels pronoms febles; i, d’una altra, que fins i tot ell, un dels escriptors més destres de la contemporaneïtat, necessitava sotmetre els seus textos a revisió lingüística.
Setmanes enrere vaig mantindre una edificant conversa amb un veterà corrector lingüístic. Una persona recentment jubilada que, en les darreres dècades, ha revisat milers de llibres, articles i escrits d’innombrables temàtiques. I, a propòsit, em comentava –entre atònit i divertit– que quasi mai no havia rebut una expressió d’agraïment per part dels autors/es dels textos que s’havia esforçat a millorar; i que, al contrari, la majoria d’aquests autors/es solien reaccionar amb altivesa: donant a entendre que la revisió ortogràfica havia sigut innecessària, baldera. En fi, ja sabem que, més enllà de la ignorància, l’arrogància és també molt atrevida. Sobretot quan és públic i notori que alguns escriptors/es manifesten seriosos problemes a l’hora de, per exemple, aplicar encertadament les regles d’accentuació. I fins i tot s’especula en quin grau determinades obres literàries no varen ser reescrites pels professionals de la correcció.
Per això, en aquest inici de curs, voldria tindre un gest de reconeixement i gratitud envers els correctors/es de textos en valencià. Envers aquelles persones que, de manera diligent i discreta, centren el seu afany a esmenar errades gramaticals i a polir la qualitat dels escrits aliens. Perquè no tinc cap dubte que, amb la seua labor –que sovint queda oculta, subterrània–, ens ajuden a ser una miqueta més coherents i responsables davant els destinataris dels nostres textos. Tal com, per cert, reclamava Fuster, per a qui tan sols hi havia un pecat mortal: «i són les faltes d’ortografia».
