I en aquest moment comença l’espectacle. Un espectacle de dignitat que exerceix la millor ministra de treball de la democràcia, Yolanda Díaz. Un espectacle on aquesta dona va desmuntant les mentides i perversions que en cada sessió de control al Govern el diputat del PP, llança cap a la gestió del Govern.

És com si alguns diputats com García Egea o diputades com Olona, necessitaren el seu minut de glòria atacant a la ministra buscant un protagonisme que, per ells mateixos, no tenen, però el necessiten. Com criatures que, per a se’ls preste atenció, escridassen o ballen o peguen bots.

Una dona, Yolanda Díaz, amb talant negociador com ha demostrat en aquests mesos de duresa en la gestió del Govern de coalició, que mai és fàcil i on l’oposició juga a un desgast ferotge i permanent. Una dona que s’ha vist assetjada, fins i tot físicament, per la dreta ultramuntana però que mai ha perdut el seu somriure, ni les formes suaus però contundent del seu discurs.

En cada sessió de control al Govern, és com si quan la provoquen o li pregunten per a desgastar-la, no se n’adonaren que fan el contrari, perquè ella, amb la seua contundència i serenitat, llueix amb la llum de la coherència i de la dignitat que li dona la seua veritat.

Mai ha defugit cap pregunta, almenys a les entrevistes que jo li he escoltat, mai. I quan la titllen de comunista s’enorgulleix de ser-ho, de les seues arrels. Em recorda molt a un vell mestre sindicalista que sempre deia que a les taules de negociació s’havia d’anar a negociar i que no calien polsos, només paciència i objectius clars com per exemple, no alçar-se mai de la taula sense algun acord, sabent anticipadament que, en alguns aspectes s’hauria de cedir. Ella és així. Sap que haurà de cedir en alguns aspectes, però el diàleg i la negociació són els seus mantres.

I «los datos» que li mostra a qui calga amb veu serena, sense escridassar ni insultar a ningú, sabedora com ho és, que la dignitat la dona la veritat i el diàleg i que qualsevol altra cosa és mentir.

Yolanda Díaz sí que em representa i m’agrada molt la seua forma de fer política. Potser gràcies a ella he recuperat una mica la fe en com sí que es poden fer coses per la gent més desafavorida quan s’està al Govern de l’Estat. Però sobretot m’ha tornat a fer creure en la dignitat política, més enllà de les polítiques municipals.

Diu que, per a presentar-se com a candidata a la Presidència del Govern, ha de tindre clar que el projecte ha de comptar amb el suport del l’esquerra. I no han tardat gens a eixir alguns matxirulos de les esquerres, on també n’hi ha i prou, dient que no la veuen com a candidata. La testosterona en política és el que té, que de vegades resulta esperpèntica vinga de dretes, ultradretes o esquerres.