La colisió política entre Catalunya i l’Estat central és una realitat preocupant que no beneficia cap de les dos parts. L’enfrontament i l’impasse actual fomenten la inestabilitat social i política, enmig de les quals l’activitat econòmica i el progrés es veuen trasbalsats en tot el conjunt territorial. S’hi requereix una eixida, una solució, que no pot esperar, òbviament, la fi dels temps. Només falten els solucionadors, o la voluntat, si és que n’hi ha.

Vaja per davant que un moviment per l’Autodeterminació d’un poble és això, un moviment col·lectiu i transversal, no una disputa i assalt des de les diverses posicions partidistes, perquè estes acaben posant-se per davant d’aquell objectiu comú, que va sent modelat segons les circumstàncies, possibilitats i conveniències de cadascú.

Junts per Cat (antiga Convergència i Unió), a través de Carles Puigdemont, va proclamar la Independència de Catalunya que immediatament va suspendre. No s’atrevia o no se la creia, la independència. La Història ens diu que la dreta catalana, a l’hora de la veritat, sempre ha defeccionat davant la possible independència de Catalunya. I què significaven tots estos gestos anteriors?... Segurament reflectien la desesperança d’un poble, que es veia i es veu una mica frenat en les seues aspiracions culturals, econòmiques i polítiques, i que portaren els seus representants del moment a apuntar-se a la tremenda (el trencament amb l’Estat, tal vegada «de farol», com algun polític va dir) per tal de recuperar l’alé regenerador. El que va passar és que els polítics de dreta de Madrid, amb la seua ceguesa inveterada, no varen saber captar ni calibrar l’envit, i deixaren que tot anara costera avall a podrir-se en la impotència i el desori. Junts per Cat continua en la seua aposta reptadora d’aquell moment.

Per part d’Esquerra Republicana de Catalunya, una cosa va quedant clara i és que ERC persegueix, o ja fa temps que perseguia, l’hegemonia dintre de l’independentisme a Catalunya, amb la seua prolongació en el temps i l’espai. I açò només és possible amb la consecució i manteniment de les Institucions de poder. Situació que, potser, no depenga solament d’ells. Hi concorren altres elements. El primer i principal element és aquell que té més poder que tu, és a dir, el Govern central. En aquest cas, amb una particularitat: que poden mútuament beneficiar-s’hi. L’un, per aprovar els pressupostos generals i mantindre’s a la Moncloa; l’altre, per perseverar i influir en la seua línia. S’hi fa necessari un pacte de mútua defensa o de no inflicció de danys. I l’autodeterminació pel mig. Que uns no poden acceptar, i els altres no poden renunciar. Heus ací el «nuc gordià», per al que es requereix una bona espasa que el puga trencar.

S’hauria de preservar, per tant, els desitjos de l’un: que el poble decidisca; i la necessitat de l’altre: la unitat de l’Estat espanyol. Objectius que no fan por a cap dels dos, perquè l’economia catalana està fortament lligada al conjunt consumidor estatal, i perquè convocar un referèndum pot ser relativament senzill, sempre que poses les condicions a votar: «vols que Espanya et done plena competència fiscal, legislativa i executiva?»... El poble català, i qualsevol poble, diria que sí. Òbviament l’Estat es reservaria les competències pròpies de tot Estat: Defensa, Exteriors, Representació i Cap de l’Estat, Coordinació econòmica...

El nuc gordià trencat. Sense grans estrèpits ni majors desfetes. Si des dels Estats es transfereixen competències cap amunt, cap a Brusel·les, com per exemple la moneda o la fiscalització pressupostària, i també cap avall, cap a les autonomies, vol dir que el concepte d’Estat homogeni i compacte ja no existeix. No cal crear-ne, per tant, un de nou, a imatge i semblança dels Estats tradicionals que estan desapareixent. Creem-ne un, d’Estat, lligat o relacionat amb el que demana la realitat actual, i diguem-li tal com vulguem: federal, confederal, autonòmic, descentralitzat, de les regions, dels pobles, de les nacions..., on l’exaltació de la persona, el respecte de la diversitat i la recerca de consens tendent a construir la societat a través de la negociació i la solidaritat prevalguen.

S’ha de donar per assentat que tot Poder ha de reconèixer la seua pròpia limitació... per fer accessible la seua transformació segons els desitjos i necessitats de les gents, i poder avalar, així, la seua permanència.