En cosa de pocs anys, tot s’ha digitalitzat. La realitat està passant a un segon ordre de manera accelerada. De sobte, sense adonar-nos-en, la vida sense els aparells i les empreses digitals ens l’estan fent gairebé inviable. La dictadura virtual avança a passos colossals. La transició està sent curta i traumàtica. Sobretot, per a aquelles persones que tenen una edat, que han hagut de patir la sensació de trobar-se més perdudes que un polp en un garatge.
Qui ho anava a dir, en un tres i no res la implantació de la digitalització és un fet incontestable. El telèfon mòbil se n’ha convertit en ferramenta bàsica. Al món ja n’hi ha tants com habitants. A l’Estat espanyol, se n’usen gairebé 60 milions de línies. Això vol dir que n’hi ha qui en té més d’una per qüestions de faena o caprici.
La vida de la majoria gira al voltant d’aquest endimoniat artifici. Des de la primera telefonada mòbil, allà pel 1973, han aconseguit convertit el mòbil en imprescindible per a la vida. Una addicció generalitzada, que ha fet un salt qualitatiu des de la pandèmia. La droga digital del segle XXI. Més del 70% de la població se’n reconeix dependent. I l’OMS la inclourà com a causa patològica el proper any.
Cada dia que passa, les funcions del telèfon mòbil s’incrementen. No hi ha déu que s’hi puga resistir. Pots comunicar-te per veu i per escrit; fer fotografies; veure televisió, vídeos, futbol, pel·lícules, actuacions musicals; estudiar qualsevol matèria; comprar tota classe de productes; usar-lo com a despertador o llanterna; com a localitzador GPS; per a reconèixer arbres, plantes, planetes...; per a comptar les passes que camines o fer seguiment de l’estat físic; per a fer apostes i jocs; com a organitzador o identificador personal; pagar i fer transferències bancàries; com a clau electrònica; realitzar tota classe de consultes –com un buscador infinit...
Però no és or tot allò que llueix. Tothom ho sap, però potser cal recordar-ho. La telefonia mòbil, al capdavant de totes les noves tecnologies produeix conseqüències negatives per a la salut i les capacitats cognitives, l’autonomia i la seguretat personal o la mateixa forma de ser, cosa que ens hauria de preocupar seriosament. Segons un estudi, el 13% del jovent britànic que ha tingut pensaments suïcides, ho atribueix a Instagram.
Les xarxes socials, WhatsApp o Telegram permeten estar constantment en connexió, però resten capacitat d’empatia, incompleta si no és físicament presencial. El mòbil esclavitza. Cada persona el consulta entre 85 i 150 vegades al dia de mitjana. Fa perdre autonomia personal, ja que augmenta el control sobre les relacions. S’ha verificat que produeix impaciència, dispersió i redueix la concentració. Altera el son i pot produir ansietat, estrès i depressió. O problemes físics com les afeccions oculars, dolor muscular o rigidesa. I ja veurem els efectes de les radiacions electromagnètiques a llarg termini...
I no oblidem el paper que els mòbils tenen en el control social. Són una font d’informació completa: la nostra localització, allò que fem, amb qui anem, els nostres contactes, quines webs visitem, quines aficions tenim, què comprem, el nostre estat de salut... Som com un llibre obert per a les empreses, la policia i la política. A partir de les dades que obtenen de nosaltres, poden controlar-nos, manipular-nos i convertir-nos en titelles dels seus interessos electorals o comercials. Una versió modernitzada i subtil del Gran Germà, que ni tan sols Orwell hauria pogut imaginar en el pitjor dels seus somnis. Tant de bo puguem aprofitar el potencial comunicatiu que ens ofereix el món digital per a impulsar la revolució social.
